Aquesta és la pregunta que em va fer un dels components de l’equip de treball en una reunió.Ens havíem trobat per seguir reflexionant sobre és el caràcter que ha de tenir l’avaluació en els nostres cursos. Però d’ençà que vam acabar la reunió, no m’he pogut treure del cap aquesta pregunta ni tot el que hi vam debatre. Al final, per distendir l’ambient, els vaig fer la broma que haurien d’escriure breument què havien entès. Veig que aquesta sortida me l’he de menjar amb patates: aquest és el motiu d’aquesta entrada. Mentre hi dono voltes, ara m’adono que el dia abans es van produir tot un seguit de senyals premonitoris.
Preàmbul
Dijous vaig ser abduït tant pels articles com per les piulades de la campanya de purposed/ES. Va esclatar la polèmica. Alguns publicaven entrades crítiques amb la iniciativa (Jordi i Felipe ). Això em va servir per conèixer més blocs, més autoritats i una imatge. D’altra banda, el Twitter fumejava. Abans de plegar, vaig llegir una piulada divertida. També vaig rebre un missatge d’un dels components de l’equip exposant-me uns dubtes.
Plantejament de la sessió
Vaig repassar les preguntes que els havia plantejat en la convocatòria. Eren unes reflexions per comentar tres capítols del llibre de Neus Sanmartí. Ara bé, em feia por que el debat no se’ns mengés tot el temps de la sessió. D’altra banda, em va semblar que podia aprofitar la posada en comú d’una activitat que havia fet amb les alumnes del nivell D. Podia servir per valorar-la i per qüestionar aquesta obsessió nostra per la correcció editorial, en paraules de Daniel Cassany. Finalment, havíem de fer balanç de com havia anat a l’hora de fixar els criteris avaluatius.
Desenvolupament de la sessió
Després d’haver negociat el desenvolupament de la sessió. Vam seguir la presentació que havia preparat.
Vaig formar tres grups perquè cada un debaté una de les idees claus. Després havia de plantejar les conclusions a la resta. Abans, però, vaig projectar la cinquena diapositiva. Va obrir la caixa dels trons. De les rialles inicials vam passar a un silenci meditatiu. Em va agradar com vam anar resolent la posada en comú. A mesura que cada grup exposava les seves reflexions, hi havia algú que formulava un dubte que donava peu a la intervenció del grup següent. Cada vegada em costava moderar el debat i havia d’intervenir-hi més. Mirava d’aclarir la consulta recorrent a les diapositives de la presentació o bé encetant una nova reflexió: donant-hi la volta, és a dir, mirava de traslladar el neguit al context de l’equip i que m’ajudessin a resoldre el problema. Potser és el que m’hauria d’haver fet, en canvi els parodiava reaccionant de la mateixa manera. Per exemple, quan algú va arribar a la conclusió que era impossible que tothom –com ens agrada generalitzar i estandarditzar– assolís l’objectiu del curs. Els vaig espetar que havia arribat el moment que els hauria de passar pel sedàs. De manera que ja em podien ajudar a establir un criteri per començar a expulsar components de l’equip de treball.
No em serveix el pretext de ” la vida és dura” per suposar que a una minoria li és impossible assolir els objectius del curs. Si hem de donar una nova orientació a l’avaluació, cal que canviem la perspectiva de la imatge dels animals. Hem de ser conscients que un grup és format per un conjunt d’individus, ben diferents uns dels altres. Poster ens vam centrar massa a l’hora de tractar aquesta idea amb les persones que tenen dificultats d’aprenentatge. Reprenent la imatge, ens hem de preguntar com podem, com a docents, fer que la peixera arribi a la branca més alta. Ironies del destí. Un exemple tan ximple il·lustra què és una tasca i com s’ha d’avaluar-la.
També ens vam plantejar la importància de l’error. De nou, cal que ens mirem amb uns altres ulls la correcció. Hem de potenciar les consecucions que no pas fixar-nos en allò que han de millorar — que és el que ens fa patir i ens desanima més–. Potser els cal temps, com a nosaltres. Ara bé, si fixem uns indicadors d’assoliment, ens ha de servir perquè els puguem transmetre a l’alumnat perquè pugui desenvolupar amb èxit la tasca. Per què ens ha d’amoïnar que tothom assoleixi uns objetius? Més aviat, hauria de ser al contrari, ens n’ hauríem d’alegrar, no?
Em sembla que ja ho destacava la professora Ana Hernández analitzant el treball en equip del professorat, ja n’hem parlat en un altre article anterior. Aquest espai de formació que hem creat és idèntic al de les nostres aules. Així doncs, cal que prenguem nota de les inquietuds i incerteses perquè són les mateixes que viu l’alumnat. Per aprendre, cal qüestionar-se el que hem d’apropiar. És un principi que ens oblidem quan et trobes davant d’un grup.
Havíem acordat que el 30 d’abril penajaríem els criteris i ens reuniríem el 6 de maig, però s’ha hagut d’allargar el període i desconvocar la reunió.
Mai 3, 2011 at 14:47
Uf, tens un gelocatil?
I si ho pensem bé, què tenen de dolent els errors? Són un perfecte indicatiu per saber quina part del temari cal aprofundir amb més “carinyu”, representen un parany on -un cop descobert- no tornarem a caure-hi (bé, potser unes altres dues o tres vegades, però no més), ens dóna la pista de com no s’han de fer les coses… és que ho té tot!
Potser el que cal és deixar de veure-ho com a cosa pejorativa i entendre que s’aprèn més dels errors que dels encerts (allò de veure la meitat plena de l’ampolla 🙂 ). Vindria a ser com aquesta anècdota: “Cuando Edison inventó la bombilla, no le salió a la primera, sino que realizó más de mil intentos, hasta el punto de que un discípulo suyo le preguntó que porqué persistía en construir una bombilla, si tras más de 1000 intentos no había conseguido más que fracasos, Edison, respondió: no son fracasos, he conseguido saber 1000 formas de cómo no se debe hacer una bombilla”.
Mai 3, 2011 at 14:47
Ara entens el bloqueig mental… A veure, jo pensava com tu quant a la utilitat de l’error. Però als docents ens han enganyat. Així ens va amb la factura de la llum. Mira el mourinho, sempre ensopegant amb la mateixa pedra.
És clar que no defenso una pedagogia bonifàcia, com acusen algunes. Però si ajudem l’alumnat a marcar una ruta per assolir una fita en comptes d’esgargamellar-nos amb “compte”, “vigila”…
Mai 4, 2011 at 14:47
T’agraeixo, Jaume, tots els debats interns (i quan dic interns, vull dir propis) que m’ha provocat el fet de formar part del teu equip. M’agrada experimentar, aprendre i avançar. I t’agraeixo, també, tot el que estic aprenent. No obstant això hi ha aspectes en què no coincidim i no dic no coincidirem mai perquè mai no se sap… però ara per ara ho veig bastant inviable. “La vida és dura” és una expressió molt desafortunada que vaig dir en el decurs de la reunió. La meva relació amb l’alumnat, com entenc el fet d’ensenyar, etc. és totalment contraposada a la idea que se’n desprèn i crec que no sóc sospitosa de ser acusada de persona estricta ni dogmàtica, ans al contrari, però no sé per què ens hem de posar les mans al cap si hi ha alumnes que no assoleixen uns objectius en un període de temps determinat. Potser és precisament això, que necessiten més temps. I no passa res. L’error s’ha d’entendre com a punt positiu. No acabo de veure clar que no puguin coexistir el fet de marcar una ruta a l’alumnat per assolir una fita amb el fet de fer-los conscients (evidentment no amb un vigila! ni amb un compte!) que potser encara han de fer més camí.
Està clar que, com a docents, hem de fer que la peixera s’enfili a la branca més alta, però no sempre depèn dels docents això. L’alumne també hi ha de col·laborar i, moltes vegades, per raons X (no es tracta de jutjar les circumstàncies de ningú) no ho fa. Amb això no defujo les responsabilitats que tenim els professors.
En fi, la veritat és que, com deia, tinc un debat intern perquè intento fer un acte de fe, no et pensis, però no hi acabo de combregar.
Aquest curs he aplicat estratègies noves que he après amb tots vosaltres i m’han funcionat molt i molt bé. Potser és que jo també he de trobar el meu camí o potser és que la ruta més assenyada de seguir és la via intermèdia de les coses. No tot és bo ni tot és dolent, crec. Per naturalesa sóc inconformista, lliure, inquieta i curiosa i per això no puc ser absolutament fidel a cap dogmatisme, sigui del color que sigui.
No sé si he filosofat, massa, però ho tenia al pap i ho havia de dir.
Mai 5, 2011 at 14:47
Ai, carai!! Quina il·lusió!!
Anem per pams. Celebro que les reunions siguin profitoses, però ho són perquè ens hi deixem la pell , i la matèria grisa, tant vosaltres com jo. El que comentes de l’actitud de l’alumnat és fonamental. Recorda que qui és el protagonista en l’aprenentatge és l’alumnes no pas nosaltres. Així doncs, jo també he d’agrair que puguem compartir, debatre i discutir. Aquestes accions són la finalitat d’un equip de treball.
Quant als debats interns, també coincidim. No sé si havies fet “Història del pensament”? El professor sempre ens deia que valia més dutxar-se en mil dubtes que no pas endinsar-se en una banyera de seguretat. El que ens fa avançar, però també patir, és qüestionar-se les coses.
Pel que fa als ritmes, no discrepem pas tant! Tens raó que cadascú té un ritme d’aprenentatge. Però l’organització de cursos continua sent una estandardització (recorda aquest vídeo: http://www.youtube.com/watch?v=pcicJklySgc), com la imatge de la prova. Cal un enfocament inclusiu en què tothom -visca la Joana Brabo!– aprengui i ajudi a aprendre. Ahir la Roser ja patia per alguns alumnes que no aprovarien. Em deia però cada dia veig que progressen, no pas com la resta del grup. Els podem promocionar, és clar! Però per què no els podem i es poden valorar segons el seu pla de treball. Si som capaços que cada alumne pugui establir o adapti el seu pla de treball, hem de ser capaços que es pugui valorar. Recorda el comentari de l’alumna que es queixa perquè no valores l’ortografia a una persona dislèxica. No sé si m’explico prou bé…
És complicat obrir la capsa del trons de la diversitat, però ho hem de fer. L’altre dia ens recordaven que havien adaptat un pla d’estudis al Guillem. Va aprovant, sí, però ens van recalcar que li havien fet una adaptació. Home, gràcies, no? I aquest aclariment no va sortir pas de l’Institut. És el mateix que li podem dir al pobre Miguel. No tant el pobre Miguel com el que s’asseu al seu costat han de poder superar uns objecitius: alguns coincidiran i alguns altres seran específics per a cadascú.
Crec que tampoc no sóc gens dogmàtic. Comparteixo la majoria d’adjectius que has fet servir per definir-te, jo hi afegiria: intuïtiu.
Com a equip, avançarem si buidem el pap sempre.
Mai 5, 2011 at 14:47
Tercer intent (buaaaaaa!):
Deia, que del vídeo del comentari m’havia quedat especialment amb la idea que en el món real tu, tu, tothom treballa en grup. En un primer moment pots pensar “Ep, però l’alumne haurà d’escriure sol a casa o a la feina, oi?” Doncs no, perquè el que fem tots i farà ell és consultar o bé l’Optimot (o qualsevol llibre de consulta) o bé preguntar al company “ei, i això com anava?”. En conclusió: visca la cooperació!
També deia que això de “la vida és dura” em pensava que ho deies per mi, que si no ho vaig dir a la reunió ho hauré dit mil vegades fora. Penso que si un alumne no passa un examen final d’un tres (vull dir que no passa “ni de conya” – perdoneu, el Mag Lari ha fet molt de mal- i no que li falten uns puntets) doncs no passa res. La vida és bonica però a vegades complicada. Segur que repetir un curs li donarà més confiança… o això esperem. La veritat és que jo només he tingut una experiència així i tot i que crec que de comprensió va millorar d’expressió oral… no gaire.
El que està clar és que és impossible que tots facin el mateix perquè tots són molt diferents… podem fer que una branca toqui a terra per ajudar els que ho necessitin però tots hauran de pujar-se una miqueta més que l’any passat a l’arbre.
Mai 5, 2011 at 14:47
Repetiré el que t’he dit en viu i en directe. Atenció l’audiència: Qui hagi pronunciat alguna vegada “la vida és dura” que faci un pas endavant.
Continuo pensant que el que haurem d’estudiar és com avaluar aquesta diversitat, és a dir, com valorem l’aportació de cadascú en una tasca de grup o d’equip. Ara ens hem centrant en l’avaluació al final del procés, però caldrà aprofundir en l’avaluació diagnòstica. Avui m’han xiulat sobre els contractes d’aprenentatge.
Juliol 26, 2013 at 14:47
[…] progressar com els altres. L’Isaac es preguntava quin era el motiu del seu fracàs. Potser el seguiment havia estat inadequat. També havia provat de canviar la mirada, tal com havíem acordat en una […]