Havia donat voltes a empènyer una nova orientació al curs. M’adono que aquesta tendència ha esdevingut una dèria vital. Aquest desig és constant al llarg de dues dècades. Ja em tocaria viure de renda, i més quan assumeixes cursos per arribar a final de mes. El meu entorn es rebolcarà de riure quan llegeixi aquestes línies o em prensentarà la liquidació perquè s’adonarà que sóc un cas perdut. Em costa desprendre’m d’aquest tarannà. Podria treballar com a mercenari, però em conec: sentiria que renuncio una part important meva i que no seria honest professionalment. Debato internament; em resisteixo a abandonar l’experimentació i innovació. No ho sé justificar quan algú m’ho qüestiona. Només li sé respondre: “és que no ho sé fer d’una altra manera”. Cada vegada vols millorar algun aspecte o bé vols incidir en alguna novetat. I així van passant els anys, carregant la motxilla i descobrint que no ets l’únic a qui li passa.
Mentre vas preparant el caldo, és a dir, mentre rumies la manera de tirar endavant una sessió o un curs, llegeixes piulades que són com anell al dit: vénen carregades de regals. A través d’algun “paper-li” em va arribar l’avanç del llibre Aprendizaje para el nuevo milenio de Marc Prensky. No em vaig poder estar de llegir el text. Arrufava una mica el nas i qüestionava algunes afirmacions de l’expert. A mesura que anava continuant llegint, em convencia. Tot seguit, m’assabento de la celebració del Global Education Forum. La intervenció de Lisa Nielsen em fa adona que exerceixo la meva tasca en una aula del segle XIX.
Costa desprendre’s d’aquest llast — i després qüestiono que l’alumnat se’m giri d’esquena!– però continuem aferrant-nos a ”com s’ha fet tota la vida!”, tal com em va espetar una alumna. Disposo d’una aula en què hi ha wifi. Per tant, no he parat de demanar un ordinador i un projector. He de potenciar al màxim aquest recurs. En primer lloc, vaig decidir que l’ordinador havia de ser un exemple de recurs intern a l’aula, no pas extern. Deu ser una de les causes perquè no acaba d’atreure l’alumnat la nova tecnologia. Forma part del seu àmbit laboral i privat, però encara els costa incorporar-lo en la seva labor formativa. Com nosaltres, els docents. Em vaig engrescar tant que vaig pensar: ” i per què no l’alumnat?” Ja els veia preparant tasques amb un portàtil per grup. El cervell no parava de treure fum i de ser agosarat. Em va temptar proposar a l’alumnat que elaboréssim el material didàctic nosaltres mateixos. M’ho guardo a la recàmera. A més, m’entusiasma el pla personal d’èxit que va plantejar la nord-americana i les mostres de projectes personals d’alumnes seu. D’altra banda, tenia al cap l’article de Juan Domingo Farnós que preparava per treballar amb tots els grups de distància.
Mentre em barallava preparant la sessió, una amiga piula un article d’Alejandro Piscitelli. A mesura que el vaig llegint sento que em van tustant el front. Arribo a la conclusió que el que s’ha de plantejar a l’aula són reptes. Hem d’aconseguir (parlo en plural perquè incloc l’laumnat) fites –petites o grans–, però perquè al final de la sessió o del tram ens puguem preguntar: “si som capaces i capaços de…” . Així, també, mirem de donar un sentit pràctic al que hem de treballar a l’aula. S’ensorra la bastida de la primera sessió. Em passo tot el cap de setmana intentant trobar la pregunta per a la primera sessió. Em van venint idees de possibles projectes de treball que em torben la recerca de la pregunta perduda.
Finalment, em ve la pregunta: “com voleu que sigui el curs?” Així, de cop i volta. S’esvaeixen les possibilitats de debatre sobre les concepcions d’èxit o de fracàs: seguament comptaré amb repetidores. Penso que puc demanar a exalumnes que meditin les causes per les quals van aconseguir superar la prov. Per tant, cal desenvolupar el mapa conceptual i planificar les tasques per negociar aspectes del curs: decàleg, normes de funcionament, llibre de text i projectes de treball. Estic tan satisfet que comparteixo la programació i el material a la xarxa. Rebo un comentari escèptic que anuncia la tamborinada d’aquesta sessió.

octubre 23, 2011 at 14:47
un segon, exactament de quina edat d’alumnes estem parlant?
octubre 24, 2011 at 14:47
adults entre vint-i-tants fins a seixa-tants
octubre 23, 2011 at 14:47
octubre 23, 2011 at 14:47
En a mi em sembla molt bo que encara et plantegis les coses de la manera que expliques.
Si fos d’una altra manera què podríem esperar? Repeticions de sempre el mateix?
No entenc que els alumnes no assimilin l’ordinador a l’aula.
octubre 24, 2011 at 14:47
com he respost una altra entrada, en la formació és un procés o un camí lent. De vegades, ens pensem que l’assimilació que fem els docents és idèntica a la dels alumnes. I en això anem ben errats.
octubre 23, 2011 at 14:47
Ep, l’ordinador i el projector no són una llegenda urbana, són reals; jo els he vist! Ja em puc imaginar la primera sessió: “Senyores i senyors, coneixeu una cosa que es diu wordpress?”
I si hi ha tamborinada… obre el paraigua.
octubre 24, 2011 at 14:47
ostres, a anglès també els fan servir?
de moment, al llarg d’aquestes quatre sessions ens hem enemistat la wifi i jo.
Si no duc paraigua, també m’ho puc tirar a l’esquena o bé fotre-m’ho a les butxaques, no?
octubre 24, 2011 at 14:47
M´ha recordat aquell post d´ahir de M.A. Santos Guerra… un professor A a la vista!.
http://blogs.opinionmalaga.com/eladarve/2011/10/22/la-fagocitosis-del-innovador/
Gràcies pel post i els bons materials. Amb el teu permís els enllaço per aquí i per allà.
http://recursosdidactics.wordpress.com/1%C2%AA-semana-de-clase/
octubre 24, 2011 at 14:47
Perdona, però després vaig caure que les tasques en grup m’havia servit de materials teus, sobretot l’avaluació de la labor en equip. Per això els vaig voler compartir, seguint el teu exemple. Gràcies per la referència de l’article. Ara me’l miro.
octubre 24, 2011 at 14:47
Tanmateix, una pregunta: I si la resposta a “Com voleu que sigui el curs” és “Volem una classe tradicional, tu parles i nosaltres escoltem, amb els rols de professor i alumne definits com quan erem menuts, amb un grau de participació entre mínim i simbòlic, tu dictes càtedra i nosaltres no qüestionem res…” I si la resposta a la teva pregunta és un “Vivan las caenas” [sic]?
octubre 24, 2011 at 14:47
quina suspicàcia la teva!! Entra en les possibilitats del guió. És pot anar fent tradicional o bé fent-ho una mica més innovador i així progressivament.
octubre 25, 2011 at 14:47
En primer lloc, quina enveja les teves ganes d’innovar i experimentar. Tan de bo et durin molt! En segon lloc, quin un munt de materials que ens deixes per consultar: se’m gira feina!
D’altra banda, jo també havia pensat en la possible resposta dels alumnes que proposa la Montse i suposo que l’opció que dónes és bona: fer una combinació. De tota manera, quan experimentin una manera de fer menys tradicional, estic segura que sabran trobar-li els beneficis.
I alerta amb la senyora Wifi, que és molt punyetera!
octubre 26, 2011 at 14:47
no t’ho pensis. ahir em va fer gràcia piular i sort que la connexió se’n va anar a can Pistraus: em vaig adonar que feia una classe ben tradicional. Aquest matí, repetint la sessió, el he fet adonar que si hagués impartit els continguts de maner clàssica, s’haurien adormit. Sospito que és el que volien.