Assumir un càrrec de responsabilitat crea una subtil bretxa que et distancia d’alguns companys. Notes que s’abstenen a comentar-te el que acaben de dir a un altre company. Segueixen una norma sagrada de la cortesia jeràrquica. Si tu no hi creus, llavors perds credibilitat perquè sempre algú et recorda que una de les teves tasques és prendre decisions. Tampoc no pots demanar ajut quan n’has de resoldre alguna. Això fa que sentis solitud. De vegades la suportes; en cavi, d’altres et domina. No cal tenir un gran coeficient intel·lectual per arribar a la conclusió que si estàs sol és perquè et defugen. I el rebuig és dolorós. Pilar Jericó ho analitza molt bé en aquesta entrevista.

Formar el millor equip aquesta és una de les conclusions a què vam arribar en una sessió en què debatíem la incapacitat de valorar la diversitat a l’aula. Liderar equips humans tant pot ser en l’àmbit professional com en una aula. Ara bé, què entenem com a millors professionals? Em nego a creure que és qui compleix els requisits que exigeix una organització, sinó que és una persona amb talent. I ja hi tornem a ser. Si qualsevol humà és talentós, tothom en pot formar part; amb una condició: si té ganes de comprometre’s en un projecte i confia que aquesta experiència li servirà per descobrir en què destaca. També destacaríem que no tem compartir-lo i accepta les habilitats dels altres.

D’altra banda, és obvi que recorrem  a la metàfora del viatge per il·lustrar el periple de l’aprenentatge.  He de confessar que per mi procés era un concepte teòric. En canvi, ara, observant amb certa distància aquesta primera etapa de l’equip, he comprès tots els elements que el componen. D’entrada, tothom ha de ser conscient del seu punt de sortida , que no ha der uniforme. Ens cal per valorar el trajecte i per adonar-nos de la transformació que haurem experimentat. Dubto que puguem afirmar que som els mateixos. Hem patit un canvi. Reptes, dubtes, obstacles ens hauran animat a superar-los, la qual cosa suposarà adquirir més coneixement.  Compto que aquesta idea és la tesi de l’autora madrilenya en el seu llibre Héroes cotidianos. Per tant, l’equip n’ha de ser conscient: no tant sols de l’empresa sinó que cadascú el viura d’una manera diferent per diferents factors: bagatges, capacitats, etc. Pot neguitejar si els components es comparen, però aquest fet–tan humà i  irremeiable– no ha de suposar un impediment. Atempta contra el desig de contribuir i de bastir un projecte entre tots plegats. En definitiva, aquesta és la riquesa del treball cooperatiu.

Per acabar, us recomano la lectura de dues reflexions sobre lideratge:

• sobre el canvi en equips educatius d’Alfredo Hernando Calvo
• les actituds que ha de tenir un líder–o el component d’un equip– de l’entrenador Lolo Sainz, recollides per l’autora esmentada

Comencem la sessió. Formo els grups tal com el dia abans m’havien ajudat a preveure’ls: dos de l’equip de treball, una sènior i una persona  nova. Plantejo la pregunta i fan l’activitat. Esclaten els primers conflictes. Una sènior brama que ja n’està farta de sentir el tema. Una experta la calma i mostra al seu grup el full on ha recollit les seves reflexions. Mentre vaig observant els grups, sento que una altra sènior qüestiona si la finaltat de l’avaluació és motivar. Ric per sota del nas. Finalment, fem la posada en comú. Elaborem un mapa conceptual. Només recull una tercera part del que vam ser capaços fa més d’un any.

Nerviós, presento el vídeo.  Em repenjo a la paret. Em concentro en la filmació. Noto que amb el peu vaig marcant el ritme de les melodies. Percebo un silenci absolut. De tant en tant, algú deixa anar un somriure, musita algun comentari. Reconec de qui són. Acaba el vídeo. L’equip està entusiasmat; la resta, desconcertada. Titubejo. Capto un creuament de mirades d’unes sèniors. Bullo per dins; controlo la ràbia.

Em costa concentar-me de nou.  Replantejo l’objectiu final perquè les sèniors boicotegen l’objectiu. Demano que pensin en avantatge i neguits per aplicar aquesta nova orientació. Abans d’haver plantejat la propera activat. Hauria d’haver demanat què havien entès per poder canalitzar la frustació que senten les persones sèniors quan se’ls convenç d’experimentar alguna innovació. “I què he fet fins ara? Ningú no m’ho reconeix?” Abans que fem la posada en comú, tinc un pressentiment. Es palpa certa angoixa en l’ambient.  Els demano que pensin si han viscut una situació similar? Els ajudo a limitar l’experiència en unes dates en concret, l’inici del segon trimestre. Per tant, alguns poden reconèixer la mateixa inquietud que senten l’alumnat que s’incorpora al segon trimestre en un grup consolidat. Aprofito la consulta d’una persona nova. Li demano com respondria a un alumne recent incorporat: calmar-lo i fer-lo adonar que ja veuria com amb el temps veuria com aprendria juntament amb els companys.

Comencem la posada en comú. Freno l’ intent de rebentar la reunió amb l’excusa de crear debat. Aquesta era l’estratègia que es feia servir.  Deixar anar  pontificacions a tort i dret per descol·locar els companys novells per demostrar-los quina és la metodologia que prima: la de les capelletes. Em molesta aquesta falta de respecte i de menyspreu cap a la feina feta. Així doncs, demano que es mantingui l’ordre de la roda dels equips per exposar els neguits. Crea certa indignació. Un cop recollits els punts positius i negatius, dono per acabada la sessió. He de recordar que la porta és oberta per qui vulgui incorporar-se en l’equip de treball. Ara bé, qui no hi participi s’anirà excloent de la línia del Centre.

Recullo la sala. De reüll, observo a fora una assemblea alternativa, xiuxiuejant. Ja no temo una nova revolta de bruixes. Ara tinc molt clar que no permetré que es malbarati el projecte que hem endagat tot l’equip de treball. Ara entenc la seguretat que destacava en l’anterior entrada. A més, miraré de vetllar perquè ningú no senti soledat. Crec que l’hem soferta prou anys: un parell de dècades.

Vam preparar la reunió col·legiadament. Vam establir els objectius de la reunió. Vam acordar quina serà l’estratègia i la dinàmica per tirar-los endavant. Al final, es va produir un debat sobre el futur de l’equip de treball. Una component va plantejar si la línia de treball s’estenia cap a altres companys. Vaig recordar que una de les paraules que tenim en el model que vam dissenyar era la paraula COHERÈNCIA. Així doncs, la via d’actuació que consensuéssim havia de seguir aquest paràmetre. Vam reflexionar sobre què enteníem anar a l’una.

L’endemà, a casa, sento que el fill navega per Internet. Sento de fons la melodia de The Gladiator. Eureka! Ja tinc com hem d’exposar la feinada d’un any a les persones que no han participat en el projecte. S’hi han d’engrescar. Almenys, hem de ser capaços de transmetre’ls els canvis que hem experimentat al llarg d’aquest d’any: l’escepticisme, els dubtes, donar-hi voltes al llarg de sessions per finalment, gradualment, tothom convencent-se de l’experimentació. El bombardeig constant de missatges electrònic per agilitar un tema, però que ens feien riure tant!

A la tarda, escrivia algunes notes que podien servir per al guió del vídeo. Vaig pensar de compartir-lo, però em vaig refrenar. I si era un regal com a agraïment? Tots estem sorpresos no tan sols del resultat sinó de les transformacions que hem patit i notat. Repasso els motius del treball en equip que exposa Ana López Hernádez i els podem subscriure tots. Havia obviat el de la seguretat. Ens n’havíem oblidat i potser és una de les causes dels canvis que hem viscut. D’altra banda, m’hi jugo el coll que podria datar l’instant en què cada company de l’equip es convencia. Es nota amb la postura del cos.

Hem patit encallades considerables, però que ens han ajudat a refermar-nos. Recordo la sessió en què defensava l’atenció de la diversitat i una setmana després la vida em posava a prova. Destacaria també la sessió en què vaig aprofitar la valoració del projecte i es va produir una crisi. N’hem tingudes tantes. Compto que a cada sessió havia d’escombrar l’aula per retirar creences negatives esmicolades. Per valorar el procés vam analitzar quatre tipus d’indicadors d’assoliment. Alguns companys estaven molestos i incòmodes perquè no havien pogut fer la feina. Els vaig preguntar, doncs, si els havia de fer fora del grup. Així van entendre què signfica l’avaluació formadora i el concepte de diversitat.

Tot i que necessito millorar, aquí teniu el regal.

L’inconscient –perdó!–, el subconscient et fot males passades. M’explico. Divendres 23, últim dia laborable, em desperto d’hora. Per fer temps, miro la bústia del correu. Tinc l’avís d’un nou vídeo d’un canal a què m’he subscrit. Abans d’entrar a la feina, passo per la biblioteca. Vaig d’esma a la secció de bibliografia. En trobo dues que em fan gràcia: Confesiones de una vieja dama indigna d’Esther Tusquets i una altra.

Em presento a la feina. La companya em cedeix la taula. Entrelluca els llibres i, encuriosida, em demana què vull llegir durant les vacances. La cara li queda glaçada quan li ensenyo la primera portada. Ja sé que no cal que m’excusi i que li expliqui un reguitzell d’anècdotes personals. El primer tintín que vaig tenir, una sèrie que em va fascinar i l’encàrrec patern:”abans d’estudiar llinatges aliens, cal que et sàpigues el de casa”. Em vaig haver d’empassar tot un juliol un llibre d’història –crec que una adaptació infantil d’una obra de Ferran Soldevila–, amb unes il·lustracions fascinants, editat per Ariel.

Què n’he tret, de la lectura? D’entrada, m’ha estranyat aquesta dèria de la gent de casa bona de fotre sobrenom a la progenitura. És l’única mostra afectiva que es tenen: del Bubi de la reina Cristina d’Hasburg al seu fill o que la seva filla fos coneguda per la Polla, el Bebito (nebot d’Alfons XIII i germanastre de María la Brava). Em ve al cap el que em deia ma mare quan veníem de casa d’algun company en què tractava els seus pares de papà i mamà.  Se’n fotia mussitant: “Mamà, Pepito me ha pegado!”La segona conclusió és que per molta sang blava els ragi per les venes no deixen de ser vulgars mortals. Un exemple: les sogres no suporten les joves i les joves tenen tírria a les mares dels seus regis esposos. Diverteix els comentaris que despertaven la separació entre Alfons XIII i la seva dona. No explica que Glenn Close es podía haver inspirat en la princesa britànica per bastir el seu personatge. Feia tot el possible per mortificar el seu marit. Per això va aceptar ser la padrina de l’actual Príncep d’Astúries. Finalment, m’ha sorprès bastant que només els amoïna tenir descendència, però no es preocupen per preparar la successió. Aboquen tots els esforços en el primogènit. Ara bé, si fa llufa fes-te fotre! Com a súbdit i patrocinador, potser és el primer que s’hauria d’exigir.

Here’s an excerpt:

A San Francisco cable car holds 60 people. This blog was viewed about 2.900 times in 2011. If it were a cable car, it would take about 48 trips to carry that many people.

Click here to see the complete report.

Quan et proposen de participar en algun acte, d’entrada agraeixes que hagin pensat en tu, però després t’entra un pànic escènic i només una pregunta et martelleja el cap: Per què?

D’entrada, et preguntes si el teu perfil és el més idoni per participar en una taula rodona sobre xarxes socials. Sóc una persona extramadament tímida. De moment, no m’han diagnosticat la timidesa com a  patològica; temps al temps. Ratllo la fòbia social. És haver d’entar en un espai ple de gent i em bloquejo. No puc controlar el sistema nerviós. Tremolo per si balbucejo una salutació esquerpa, quan no és aquesta la intenció. No suporto que no segmetin les persones. Aquest és un dels motius pels quals no m’he fet  del Facebook: no entenc per què he de ser amic dels amics dels meus amics. Us recordaré una cita que il·lustra molt bé aquesta tírria  per la promiscuïtat social:

“Mai no acceptaria formar part d’un club que m’admetés com a soci” (Groucho Marx)

He de confessar que del Twitter només sabia que era una nova xarxa que feia furor entre els famosos de Hollywood. Així doncs, em va estranyar que l’ Enric Serra en el curs sobre autonomia d’aprenentatge ens animés a provar-lo. És clar que ens va proposar tantes aplicacions… La majoria no vam entedre’n el funcionament. A més, recordo que el segon dia de donar-me d’alta, la plataforma em proposava de seguir Mariano Rajoy i no sé quants departaments de la Casa Blanca! Ara bé, m’hi vaig anar funcionant a mesura que vaig anant descobrint que era un mitjà més àgil que redactar una entrada d’un bloc. L’ aprofitava per apuntar alguna cita, idea o reflexió que em vingués al cap. Només em va faltar que una alumna em confessés que li agradaven les piulades que penjava. Llegir un parell d’explicacions (l’entrada de Gregorio Toribio i el tutorial de Juan José de Haro) em van acabar de convèncer.

Si he de recòrrer a les metàfores per explicar l’ús del Twitter, a part de la finestra:

Así la pantalla de la PC es una ventana al mundo del aprendizaje para dominar  información y construir conocimiento y habilidades varias,  vía conexión con la  red. (Dra. Beatriz Fainholc)

Hi afegiria aquesta: activar la xarxa social és com si passessin reiteradament el Reis sense haver-los escrit cap carta.  Quantes vegades m’ha arribat alguna piulada providencial que ha recomant algun article i m’ha ajudat a encarar un tema d’una reunió o bé algú t’ha respost i així ha servit per desangoixar-me.

M’agradaria destacar alguns moments màgics (o Topic Trendings): poder participar del Congrés europeu avaluar x aprendre des de la feina mentre preparava una sessió de treball amb l’equip sobre avaluació. De vegades els homes podem ser multitàsquics. Vaig compartir els criteris avaluatius que havíem elaborat en què un company havia inclòs unes reflexions interessants que es debatien a Barcelona. Vam rebre visites i comentaris, alguns de felicitació! També he comprovat mostres de generositat: per exemple, Luis Ibáñez. Vam començar a debatre sobre avaluació i democràcia  i vam acabar oferint-me el seu treball de màster que m’ha ajudat a creure en les utopies i que cal democritzar la formació.

Per consegüent, piulo per difondre el que escric o escriuen els meus alumnes o bé per divulgar materials que poden ser interessants per a altres. Segueixo persones de qui aprenc  pedagogia o didàcticaper exemple. També m’interessa estar informat, però no només del meu camp sinó de la realitat. Existeix un periodisme crític força interessant. Piulo per recomanar el que escolto (així he guanyat algun seguidor internacional: un de canadenc i un altre d’indi). Piulo per expressar què barrino o no puc dir en veu alta. Ara descobreixo que les propostes musicals es deuen que en aquells moments aterro a la realitat i en quin estat.

Per acabar, m’agradaria exposar les paradoxes que he rumiat aquests dies o bé que he pensat mentre he escoltant les presentacions anteriors.

• No sé separar l’àmbit personal del professional. Aquesta entrada n’és un exemple. Parlo d’una participació laboral en un canal personal. Això m’havia amoïnat bastant a l’hora d’intervenir en la taula rodona.
• Tothom s’apunta a les xarxes socials mentre que potser no saluda al veí del repla (social / individualisme).

• La reacció de l’alumnat quan li planteges l’ús de les TIC a l’aula. Són immigrants digitals, però tenen com a referent un model educatiu tradicional, el de tota la vida.
• No podem atendre alumnes analfabets. La nostra finalitat és normalitzar i no pas alfabetitzar. En canvi, no fem escarafalls si hem d’alfabetitzar digitalmnet l’alumnat.
• Cal estudiar i investigar la tipologia textual que genera la web 2.0 — i no parlem de la 3.0!–.Em sembla que hauríem de revisar el paradigma de la comunicació.
• Hem de tenir en compte que són mitjans que transmeten missatges immediats. Per tant, guanya uns usos col·loquials en lloc del registre formal.
• Hauríem de reflexionar què entenem per mitjans democràtics.  Si llimen les piràmides com afirmava Charlene Li, hem d’assumir què representa això. S’han carregat el concepte d’autoritat i jerarquia. Per tant, no podem controlar ni reprimir.

Mentre anava cap a l’acte em venia al cap un comentari que sentia molt a casa, de petit. Quan la meva àvia o la mare mare s’indignaven per algun programa televisiu o radiofònic, es planyien : “Si sabés escriure, els enviaria una queixa”. Ara, ja no ho dirien. Serien les primeres a piular.

I en darrer lloc, vull agrair les persones que em segueixen per la companyia i les que segueixo pel seu mestratge.

Aquesta és aproximadament la intevenció que havia anant pensant i que vaig improvisar. Però n’hi havia una altra de més…com us la podria definir? De moment, què em va inspirar.

Seguiu atentament les meves piulades.

He acabat la sessió 10 amb la sensació de presa de pèl. En tot cas, he sortit de l’aula amb la decisió de claudicar i renunciar de treballar la gramàtica de  manera significativa i pràctica. És impossible. És com fer un allioli o una maionesa que no hi ha manera que lligui l’oli amb la resta d’ingredients per molt que batis. Em venien al cap un parell de tuiters (@carmeduran i @fzayas) per demanar-los com ho farien.

He volgut incorporara les petites millores perquè la sessió fos més fluida, però he estat incapç. Això que avui m’he presentat a l’aula més tranquil que ahir. Ara bé, no m’he pogut descarregar la sessió, cosa que ja va sent habitual. He pogut presentar els reptes d’avui. Segurament que he engrescat l’alumnat; però veient-me explicant què havíem de saber dels determinants, m’ha caigut l’ànima -atenció: eufemisme de dues paraules– per terra. Segurament que és psicosomàtic, però és explicar i sentir-me que noto l’oïda de la dreta que se’m tapa. He volgut a anar tant al gra que llavors m’ha semblat que explicar les remarques del llibre era treure bolets d’un barret. He hagut de fer la broma que ara que els tenia acostumats al treball cooperatiu els he sortit amb una sessió tradicional. He recollit comentaris resignats.

Tot ha canviat, per mi, quan els he fet practicar aquests continguts. Formo dos grups: un per als possessius i un altre per als indefinits. els passo els dos ítems en què han de triar la forma correcta. Primer ho fan individualment. Ho posen en comú amb tot el grup. Quan estan preparats, formo parella amb un de cada grup. S’han d’encarregar que el company faci l’exercici. El fan fer al company i el corregeixen. Si la parella s’ha equivocat li aclareixen el dubte. Finalment, he demanat a cada parella com havia anat. Tots feien cara de satisfacció.

Després, hem repetit el procés amb els quantitatius. Hem fet una avaluació diagnòstica. Els he deixat anar el rotllo. Ara, per practicar, he organitzat cinc parelles o petits grups. S’havien de preparar l’explicació dels resultats de l’enquesta que vam fer a principi de curs. M’ha costat donar-los la instrucció. Havien de comentar les dades amb quantitats aproximades. Ahir, mentre observava com anava l’activitat, vaig sentir com algú corregia el company perquè no aplicava correctament el determinant. Em va alleugerir. Si els hagués fet valorar l’activitat, m’imagino que m’haurien contestat que amb un exercici d’omplir buits hauria acomplert el mateix objectiu. Amb el grup del matí m’ha fet gràcia com es preparaven la pràctica: consultaven tots els quantitatius que hi podien aplicar: igual que en una classe de llengua estrangera.

Ja els he avisat que m’havia deixat el Ventolín a casa. Quina conclusió en trec? Treballo la gramàtica camaleònicament: disfresso el llop amb pell de corder. També apunto aspectes que han funcionat. Tot i que percebo que la participació textual és minsa, han sobtat els comentaris en l’entrada de les eleccions textuals. Una alumna ha aprofitat la revisió de la presentació per fer-lo per primera vegada. Ha tingut en compte els textos finalistes com a models i els criteris de la pauta de revisió. Si ho voleu comparar?

Havia donat voltes a empènyer una nova orientació al curs. M’adono que aquesta tendència ha esdevingut una dèria vital. Aquest desig és constant al llarg de dues dècades. Ja em tocaria viure de renda, i més quan assumeixes cursos per arribar a final de mes. El meu entorn es rebolcarà de riure quan llegeixi aquestes línies o em prensentarà la liquidació perquè s’adonarà que sóc un cas perdut. Em costa desprendre’m d’aquest tarannà. Podria treballar com a mercenari, però em conec: sentiria que renuncio una part important meva  i que no seria honest professionalment. Debato internament; em resisteixo a abandonar l’experimentació i innovació. No ho sé justificar quan algú m’ho qüestiona. Només li sé respondre: “és que no ho sé fer d’una altra manera”. Cada vegada vols millorar algun aspecte o bé vols incidir en alguna novetat. I així van passant els anys, carregant la motxilla i descobrint que no ets l’únic a qui li passa.

Mentre vas preparant el caldo, és a dir, mentre rumies la manera de tirar endavant una sessió o un curs, llegeixes piulades que són com anell al dit: vénen carregades de regals. A través d’algun “paper-li” em va arribar l’avanç del llibre Aprendizaje para el nuevo milenio de Marc Prensky. No em vaig poder estar de llegir el text. Arrufava una mica el nas i  qüestionava algunes afirmacions de l’expert. A mesura que anava continuant llegint, em convencia. Tot seguit, m’assabento de la celebració del Global Education Forum. La intervenció de Lisa Nielsen   em fa adona que exerceixo la meva tasca en una aula del segle XIX.

Costa desprendre’s d’aquest llast — i després qüestiono que l’alumnat se’m giri d’esquena!– però continuem aferrant-nos a ”com s’ha fet tota la vida!”, tal com em va espetar una alumna.  Disposo d’una aula en què hi ha wifi. Per tant, no he parat de demanar un ordinador i un projector. He de potenciar al màxim aquest recurs. En primer lloc, vaig decidir que l’ordinador havia de ser un exemple de recurs intern a l’aula, no pas extern.  Deu ser una de les causes perquè no acaba d’atreure l’alumnat la nova tecnologia. Forma part del seu àmbit laboral i privat, però encara els costa incorporar-lo en la seva labor formativa. Com nosaltres, els docents. Em vaig engrescar tant que vaig pensar: ” i per què no l’alumnat?” Ja els veia preparant tasques amb un portàtil per grup. El cervell no parava de treure fum i de ser agosarat. Em va temptar proposar a l’alumnat que elaboréssim el material didàctic nosaltres mateixos. M’ho guardo a la recàmera. A més, m’entusiasma el pla personal d’èxit que va plantejar la  nord-americana i les mostres de projectes personals d’alumnes seu. D’altra banda, tenia al cap l’article de Juan Domingo Farnós que preparava per treballar amb tots els grups de distància.

Mentre em barallava preparant la sessió, una amiga piula un article d’Alejandro Piscitelli. A mesura que el vaig llegint sento que em van tustant el front. Arribo a la conclusió que el que s’ha de plantejar a l’aula són reptes. Hem d’aconseguir (parlo en plural perquè incloc l’laumnat) fites –petites o grans–,  però perquè al final de la sessió o del tram ens puguem preguntar: “si som capaces i capaços de…” . Així, també, mirem de donar un sentit pràctic al que hem de treballar a l’aula. S’ensorra la bastida de la primera sessió. Em passo tot el cap de setmana intentant trobar la pregunta per a la primera sessió. Em van venint idees de possibles projectes de treball que em torben la recerca de la pregunta perduda.

Finalment,  em ve la pregunta: “com voleu que sigui el curs?” Així, de cop i volta. S’esvaeixen les possibilitats de debatre sobre les concepcions d’èxit o de fracàs: seguament comptaré amb repetidores. Penso que puc demanar a exalumnes que meditin les causes per les quals van aconseguir superar la prov. Per tant, cal desenvolupar el mapa conceptual i planificar les tasques per negociar aspectes del curs: decàleg, normes de funcionament, llibre de text i projectes de treball. Estic tan satisfet que comparteixo la programació i el material a la xarxa. Rebo un comentari escèptic que anuncia la tamborinada d’aquesta sessió.

programació

D’entrada, demano disculpes si aquest exabrupte ofèn algú. Més aviat és l’estat de consternació que pateixo d’ençà que he rebut un cop més — quants en fa, ja?– que et clavin la porta pels nassos. L’alumnat no està per monsergues.

No els vinguis amb el rotllo que els cedeixes el protagonisme -per això han pagat una taxa, considerable, per al curs–, no els plantegis el treball cooperatiu –això està molt bé, però he d’aprovar un examen; per tant, som grandets i cadascú que s’espavili–, no cal que poposis que la primera sessió sigui de conèixer-se –per això, si cal, em pago un psicòleg; cal presentar el programa o pla de curs i a per feina! a vomitar-nos teoria–, no cal que suggereixis si utilitzem nova (cal aquest qualificatiu?) tecnologia — s’ha de fer servir el paper com tota la vida s’ha fet-. Aquestes són algunes de les reaccions i els comentaris que vaig copsar en directe, o bé en diferit, de la primera sessió.

Entenc que l’alumnat s’espanti quan els planteges: “com voleu que sigui aquest curs?”  Fas la posada en comú i sembla que ens entenem perquè són bastants aproximades les concepcions per les dues bandes, la seva i la meva.  Ara bé, quan ho duus a la pràctica, llavors ja són figues d’un altre paner. Recorren a la seva trajectòria acadèmica i només troben experiències basades en un model tradicional. Fa gràcia que et qüestionin la teva metodologia persones que precisament no han assolit l’objectiu amb un ensenyament tradicional. Potser vet aquí la raó del seu malestar.

Us deixo una de les cançons que em va acompanyar en la preparació de la primera sessió que il·lustra la necessitat de la simbiosi per progressar.

Aquest vídeo hauria d’anar l’entrada del bloc dels cursos a distància, però per dignitat i seguint les instruccions dels organitzadors, el penjo aquí.

Tal com es pot escoltar, vull que el meu alumnat aconsegueixi ser autònom, és a dir, competent. Per això, vull impulsar l’aprenentatge col·laboratiu, la reflexió com a pràctica didàctica i la democràcia perquè crec en la Utopia. Espero que al final d’aquest trimestre, penjaré aquest compromís en el bloc didàctic i demanaré al meu alumnat que el valori.