Ahir a la tarda es va produir un conflicte amb una alumna. Es va negar que l’ajudés a resoldre un ítem d’un exercici de morfologia verbal. Em sembla que l’espurna que em va fer saltar va ser el comentari que va amollar: “Passapalabra, Jaume, abans m’ho de mirar en el llibre!”.
Fa més de tres setmanes que només sento aquest comentari. Correspon a alumnat repatani. És a dir, alumnat gens motivat, que ve forçat -no sé per què-, que només et saben respondre que “s’han de mirar abans les coses”-però que no ho fan-, també es violenten si els fas intervenir i participar -com la resta de companys- a classe. Volen passar com més desapercebuts millor.
Per entendre millor aquesta etiqueta d’aprenent, us deixo aquesta presentació que vaig fer:
Segurament que l’alumna d’ahir, després de dos mesos sense venir, es va trobar perduda i els remordiments la corsecaven perquè ja estem a les acaballes.
Em va semblar una falta de respecte vers els companys i cap a mi. Em va destarotar bastant, però vaig poder continuar la sessió però amb certa tensió. Potser m’havia d’haver calmat i haver-la entesa. Potser havia d’haver estat més ràpid i encertat i haver-li plantejat alguna situació anàloga en què se sentís igual que jo. Potser em demano massa després d’haver passat per un cap de setmana estogador.
Estaria bé col·leccionar “cleques universals”. Aquí en teniu una:
la rebotiga 
Mai 3, 2010 at 14:47
0-M’ha costat trobar el lloc on deixar el comentari…!! A veure, pel que fa a l’alumna:
1- espero que no llegeixi això…
2- trobo que de vegades algunes persones (ben maques, com ara jo) s’atabalen quan els parla el professor. Jo si feia una pregunta no escoltava la resposta, em posava taan nerviosa! En aquell moment el cervell no rutlla com toca i ja pots explicar el que vulguis que no servirà de res. Suposo que aquesta alumna ho sabia i pensava que a casa, ella amb calma s’ho podia mirar i assimilar-ho.
3- tractant amb adults mai podem considerar els alumnes “primera matèria”… Oblida’t d’intentar educar el personal: cada alumne tindrà el seu mètode d’estudi, és lliure de no voler sentir explicacions del profe!!
4- m’eeencanta Gilda!! Llàstima que mai he acabat d’entendre què li veu al Johnny Farrell!
5- no em diguis que el peu torna a l’atac!
Mai 3, 2010 at 14:47
Tu, també, M. Brutus?!!
0) Em sap greu que el tema que hagi triat no sigui fàcil… Prometo que el milloraré, però necessito una mica de temps…Ara celebro que siguis la primera a deixar-hi marca, i quina marca!!
1) jo tampoc…ara em sap greu… però tots som humans, no?
2) A mi també em passava, però et puc assegurar que eren uns altres temps. Si no contestaves bé, t’humiliava davant la resta del grup. Vaig ser un negat en càlcul mental. A més si et marcaven el torn amb un cop de regle de fusta al pupitre, però si et veien distret, el cop era al cap.
3) Tens raó amb els adults, tot i que a vegades tenen la mateixa reacció que els infants. No ho pretenc. Tinc molt clar que tu els mostres un camí… Ara, intentava ajudar-la. Per això la meva reacció desmesurada. Entenc el nerviosisme inicial, però si t’ofereixen cortesament ajudar-te…
4) jo tampoc… però ja saps de qui està enamorat ell, no?
5) ara m’obligaràs a publicar una entrada perquè ho entenguis… El peu només sent el mal temps, això sí!
Mai 9, 2010 at 14:47
[…] maig 9, 2010 I la dinamització? anar-hi anant, anar-hi anant, anar-hi anant… Posted by Jaume under Dietari d'aula | Etiquetes: analogies, aprenentatge cooperatiu, comunitat d'aprenentatge, Der Rosenkavalier, Olga Esteve, pràctica reflexiva, Richard Strauss | Leave a Comment Fa més de quinze dies que hauria d’haver escrit aquesta entrada, però m’apunto a la nova moda dels serials americans (24 h, Damnage,etc.). No sé si me’n sortiré. Així, doncs, entendreu la meva reacció desmesurada en l’entrada de Dilluns, KO! […]
Desembre 17, 2013 at 14:47
[…] amb el brogit de l’aula. Al final, quan hi passo està de morros. Avui no ha après res. Em sorprèn el comentari. Miro com la puc ajudar però s’hi nega. First Manhattan takes […]