Tot i que m’agrada la música, i gràcies a Internet la tens a l’abast, vaig patir una època en què no suportava els musicals, sobretot arran que es van volen imposar –perdó, volida dir impulsar– a Barcelona. Ignorància de joventut. Va ser mirar Dancer in the Dark i considerar els musicals — i  Björk— d’una altra manera.Per culpa d’aquest prejudici, sóc conscient dels grans muntatges que m’he perdut.

Així  he anat descobrint l’òpera o bé qualsevol altra matèria. Sents per atzar una ària i t’encisa. N’indagues l’autor i a quina obra correspon. Inconscientment obres una porta per penetrar en un món desconegut.  A mesura que t’hi endinses, et van meravellant més aspectes (d’això va l’ Alícia de Lewis Carrol?). O t’han parlat d’algun llibre i et converteix en admirador de l’autor. O en l’àmbit professional per cobrir alguna llacuna naufragues en un oceà de saviesa. Aquest és l’atractiu de l’aventura del saber.

D’aquest musical n’havia sentit a parlar en el seu moment. Vaig pensar quina manera de banalitzar una obra mestra de la literatura; no havia llegit res de Victor Hugo!  A més, em pensava que era una pensada per a la celebració del bicentanari de la Revolució Francesa. Miterrand ens van empatxar amb aquesta festivitat.No entenc  aquesta dèria del republicanisme a l’hora de festejar algun esdeveniment:  ha de superar però amb escreix qualsevol fast monàrquic, bona prova és l’actuació d’Aretha Franklin comentada ahir.

Ara em fa molta gràcia relacionar alguns fragments del musical amb la novel·la. Per exemple, un dels moments més angoixants de la trama és quan el protagonista es debat per si ha de revelar la seva identitat per tal de salvar un probre desgraciat amb qui l’han confós o bé confessar qui és i engegar a dida la seva missió humanitària. Crec que la cançó, i la interpretació,  ho sap reflectir. Hi podeu identificar el leimotiv de la cançó de Fantine.

Ara, la composició que em fa estremir és la següent. És idònia com a banda sonora per a un procés de dol. M’imagino que encara em falten pàgines per reconèixer el passatge narratiu. De moment, l’autor presenta l’avi del jove. No és apte per a persones que tenen l’ànima prou estovada.

Malgrat que sigui una obra voluminosa, t’atrapa des del primer moment. Ara també has de comptar en què els moments més crucials congeli la narració per esplaiar-se relatant la batalla de Waterloo. Per exemple, et subjuga la primera part protagonitzada per un bisbe. En el musical crec que apareix un instant en el pròleg. No et canses de seguir la vida del bisbe de D –riu-te’n de la teologia de l’alliberament. Em va recordar San Manuel Bueno , mártir de Miguel de Unamuno. En canvi té uns altres moments que et recorden pel·lícules. Per exemple, Jean Valjean s’ha d’amagar de la persecució de Javert en un convent de clausura. L’ordre i el nom de les monges no difereixen gaire de les almodovarianes d’ Entre tinieblas. La manera d’entrar-hi tampoc no s’allunya d’aquesta escena de Kill Bill II.

No sé si és que m’ha influït el musical o la novel·la, però com es podria qualificar el que li ha passat a un amic meu. Fa uns cursos per a un administració local. Havia de cobrar inicialment al final de cada trimestre. Ja es van endarrerir en el pagament del primer. Ara li  han comunicat que compten poder abonar-li el segon dintre de mig any. Això, sí, miraran a veure si poden agilitar el deute tan bon hi hagi un ingrés significatiu. Em va indignar aquesta mostra d’inaptitud política. On són els diners pressupostats? Com és que una institució es pot permetre ser morosa mentre un ciutadà no pot incomplir, ni retardar-se, en l’exercici fiscal. Això sí, ja s’espavilen a trueure’s de sota la màniga  projectes, inexecutables . Quin concepte tenen de la ciutadania? Quin respecte tenen per als seus votants? Penso que ara més que mai cal votar en blanc. Se’ls s’ha de demostrar que no combreguem més amb rodes de molí. Que se les empassin ells! Misèries…Entendran aquesta cançó?