Si dimarts el Barça havia de fer una remuntada èpica, jo n’he de fer una altra aquesta setmana: acabar Los miserables de Victor Hugo. He de devorar 786 pàgines en quatre dies. Hi deixaré la pell, o les celles potser. Puc prorrogar el llibre però només m’amoïna que, quan em recordin que  aviat finalitzarà el préstec, no el pugui renovar perquè ja l’han reservat.

He deixat de traginar-lo cada dia per aprofitar les estones mortes ja que he tingut avisos de patir una tendinitis. Ja m’imagino el somriure sorneguer de la meva metgessa en diagnosticar-la i n’escoltés el vertader motiu: “No, no em passo al gimnàs ni amb la raqueta. Últimament llegeixo totxos”. Així doncs no em surt a compte lesionar-me les extremitats superiors si només aconsegueixo llegir un parell de pàgines: un episodi. He reservat la lectura a la nit o bé als caps de setmana.

Em pregunto per què últimament només faig que llegir llibres voluminosos. Crec que pateixo de síndrome d’Estocolm, . Què has de llegir després d’haver-te empassat, per culpa d’ una baixa bastant perllonagda, la trilogia de Millenium? La resposta em va venir veient l’adaptació cinematogràfica de L’elegància de l’eriçó: havia de fer com una de les protagonistes optar pels clàssics. Així doncs vaig començar per Anna Karenina. Però si la novel·la romàntica francesa ha entrat en aquesta operació de “Recuperem els clàssics perquè mai no et decebran” és per un motiu ben banal, i mediàtic. Segur que l’endevinareu.

Em va agradar tant , que comprenc –encara que entra en el joc d’aquests tipus de programes o concursos– la reacció del jurat. Em va venir al cap que Aretha Franlin la va cantar en la gala de la inauguració de la primera presidència de Bill Clinton. No us la podeu perdre, però el que va impactar ja la primera vegada és tot el muntatge, una mica versallesc: l’aparició de la diva. És tot un espectacle veure-la:  la dificultat per accedir a l’escenari pels talons vertiginosos –riu-te’n dels de Lady Gaga!– , el pentinat — lluït per Madonna(?)–, les dues làmpades que li pengen de les orelles, com la canta -asseguda al començament i al bell mig de l’escenari acomboiada pel cor gospel– i com mostra el vestit –just en el moment que es refereix a la brillantor del sol– i l’efecte del ventilador ocult fent brandant la mussolina, tal com la bandera que té al damunt. Qui s’ho va empescar: la cantant o qui va dirigir aquest espectacle.

Però jo volia parlar del musical, com deia Umbral,  i d’uns altres miserables. En un altre comentari?