Li van enviar, com sempre, per correu electrònic una invitació a l’exposició i el calendari i horari de les xerrades que complementaven la mostra. Aquest dijous era la segona. No sap per què, però va decidir assistir-hi de totes, totes. Anava sobre la Llei de la memòria històrica i sobre la Unitat de Desapareguts. Potser el seu avi ho era…
Baixava per Pau Claris. Hauria fet mitja volta. Va entrar al darrere d’una dona gran. La sala estava destinada per a un petit fòrum. Es va asseure i es va posar a llegir, fent-se el desmenjat. La sala es va anar omplint. Van presentar l’acte i el ponent va exposar el tema. Va comparar la legislació estatal i la catalana. Però en la segona part, la més breu i la més emotiva, va explicar com s’iniciava el procés de recerca d’un desaparegut quan els familiars en feien la demanda. Va confessar que no era una tasca fàcil, però bastant gratificant quan acabaven el procés podent comunicar a la família on havia mort. Així ajudaven a recuperar la memòria i a cicatritzar ferides.
Es va obrir el debat. Va internvenir un nebot d’un afullesat al Camp de la Bota. Després de fer un resum del cas de l’oncle, balbucejant per l’emoció, va exposar que no es va voler acollir a cap indemnitzacio perquè una vida humana no tenia preu. Va continuar la queixa d’una filla que reclamava la rehabilitació del seu pare… En aquests moments, la majoria d’assistents, capcots, restaven en silenci. Un silenci feixuc, dens, inundava la sala. Una lluïsor traïa els ulls del conferenciant. En aquell moment, el nét del desaparegut va maleir haver iniciat el procés de recerca. Va sentir un dolor punyent, molest, insuportable. Va entendre què sentiria la seva mare si localitzaven les restes del seu avi. Potser sí que es curaria la ferida, però se n’obria una altra: per què l’havien enviat al front?
la rebotiga 
Mai 15, 2010 at 14:47
En llegir no he pogut evitar un rés: que no sigui cert, que s’ho hagi inventat, que no sigui ell… Potser sí que les ferides cicatritzen un dia o altre, però el senyal sempre hi queda.
A banda d’això, el cor ja m’ho deia que aquesta rajola de xocolata seria 70% cacau: deliciosa.
Mai 15, 2010 at 14:47
Doncs el desaparegut es deia Josep Bellvehí Bové.
En vaig tramitar la recerca per la meva mare. No el va arribar a conèixer mai. L’únic record que en té és una fotografia que es van fer els meu avis amb ella de sis mesos. Sempre ha confessat que li agradaria saber on va morir.
Crec que qui no hi estaria gens d’acord seria la meva àvia. Segur que diria enfadada que no cal remenar el passat. em sap greu que ja no hi sigui per preguntar-li què va passar. No en parlava gens, només de passada. Es va trobar sola, amb un nadó, guardant una masia important de les Guilleries. Hi van passar els dos bàndols: tant els rojos com els nacionals. Dels primers, recorda que se’n va fer càrrec i li van deixar que aprofités els fils de les casulles per fer robar per a la mare.
És impactant testimoniar, i compartir, el sentiment dels familiars. És un dolor universal perquè t’idenfitiques amb el sentiment de tants familiars de desapareguts d’arreu del món.
Mai 16, 2010 at 14:47
Aquest Sant Jordi em van regalar un llibre, crec que La generació perduda, en el qual s’expliquen fets succeïts a Gavà durant la guerra. Encara no sé des de quina perspectiva de “bàndol” està escrit, però potser no és un detall important. Vaig pensar que a ma mare li agradaria llegir-lo i l’hi vaig donar: “Sense pressa per tornar-me’l, que fins que no passi l’examen no penso encetar cap llibre”.
Al cap de pocs dies em va dir que ja l’havia acabat i em va recomanar que el llegís. El que em va trasbalsar és que m’ho va dir amb els ulls anegats de llàgrimes.
Juny 9, 2010 at 14:47
Aquesta tarda he anat a veure Les fosses del passat. M’agradaria trobar algun adjectiu per dir-te què m’ha semblat, com m’ha fet sentir, però tots els que em venen al cap es queden ridículament curts per descriure el nus que se m’ha fet a l’estómac. Potser tampoc és necessari que hi posi cap etiqueta. No cal. Gràcies pel consell.
Juny 10, 2010 at 14:47
Montse,
Celebro que t’hagi agradat. Si t’ha emocionat visitar l’exposició, t’hauria commocionat escoltar el relat dels familiar que van assistir a les xerrades.
En l’última en què va participar la Montse Martínez Soler va intervenir una psicòloga, Anna Miñarro. Va afirmar que els traumes d’una confrontació es transmeten al llarg de cinc generacions i que gairebé la majoria de les famílies d’aquest país n’han estat víctimes.
Aquest és el vertader drama d’una guerra.
gener 18, 2011 at 14:47
Hola Jaume,
he arribat aquí des de l’enllaç que m’has deixat i m’ha encantat el post.
És molt humà. En aquest país qui no te algun record o alguna cosa que li hagin explicat els avis o els pares.
Recordo els meus avis explicant els bombardeixos a Barcelona, com corrien unes vegades cap als refugis o com d’altres ja ni hi anaven.
Un dels meus tiets treballava a la Generalitat i va haver de fugir a França, on en tornar a ser perseguit va anar a parar a Mèxic d’on ja no va tornar mai.
Si m’hagués trobat en un cas com el que expliques no se que hagués fet. Crec que voldria saber que i on va passar. Crec que si, malgrat entenc que dir si és destapar una capsa que no saps que et mostrarà.
gener 20, 2011 at 14:47
Compten els experts que cal un segle per cicatritzar les ferides obertes. També és esfereïdor el que apuntes en el teu article i en aquest comentari. De petit, eren anècdotes dels avis. Ara són restes per mantenir la història. Compto que deus haver llegit ” Los rojos de ultramar” de Jordi Solé? M’ha vingut al cap mentre llegi el destí del teu oncle.