Li van enviar, com sempre, per correu electrònic una invitació a l’exposició i el calendari i horari de les xerrades que complementaven la mostra. Aquest dijous era la segona. No sap per què, però va decidir assistir-hi de totes, totes. Anava sobre la Llei de la memòria històrica i sobre la Unitat de Desapareguts. Potser el seu avi ho era…

Baixava per Pau Claris. Hauria fet mitja volta. Va entrar al darrere d’una dona gran. La sala estava destinada per a un petit fòrum. Es va asseure i es va posar a llegir, fent-se el desmenjat. La sala es va anar omplint. Van presentar l’acte i el ponent va exposar el tema. Va comparar la legislació estatal i la catalana. Però en  la segona part, la més breu i la més emotiva, va explicar com s’iniciava el procés de recerca d’un desaparegut quan els familiars en feien la demanda. Va confessar que no era una tasca fàcil, però bastant gratificant quan acabaven el procés podent comunicar a la família on havia mort. Així ajudaven a recuperar la memòria i a cicatritzar ferides.

Es va obrir el debat. Va internvenir un nebot d’un afullesat al Camp de la Bota. Després de fer un resum del cas de l’oncle, balbucejant per l’emoció, va exposar que no es va voler acollir a cap indemnitzacio perquè una vida humana no tenia preu. Va continuar la queixa d’una filla que reclamava la rehabilitació del seu pare… En aquests moments, la majoria d’assistents, capcots, restaven en silenci. Un silenci feixuc, dens, inundava la sala. Una lluïsor traïa els ulls del conferenciant.  En aquell moment, el nét del desaparegut va maleir haver iniciat el procés de recerca. Va sentir un dolor punyent, molest, insuportable. Va entendre què sentiria la seva mare si localitzaven les restes del seu avi. Potser sí que es curaria la ferida, però se n’obria una altra: per què l’havien enviat al front?

Advertisements