Una vegada un alumne — un altre regal diví i aquest amb més raó perquè se’n deia– em va recomanar un llibre, L’illa dels cinc fars. Li ho vaig agrair, però em va deixar amoïnat: tan malament m’expressava a classe? Anaven passant els anys. Ens anàvem trobant pel poble i sempre em preguntava si ja me l’havia llegit. La setmana passada havia d’esperar la família a Barcelona per anar de rebaixes. Com que els havia d’esperar una bona estona, vaig entrar a una llibreria per trobar alguna ganga i així per fer passar el temps ja que m’havia oblidat a la feina el que llegia. Tan bon punt vaig obrir el llibre de Ramon-Cortés vaig caure al parany. Me l’havia de llegir tot si volia saber per què sempre me n’havia parlat. Cada far representa una de les claus de la comunicació.

Per què vaig preparar així la sessió?

No m ‘imaginava que llegir aquest llibre durant el neguit de la gestió de la sessió em seria tan profitós. La primera clau és que només cal transmetre una idea. Vet aquí el dilema. Quin era l’objectiu,  la idea, de la sessió: ensenyar a muntar blocs o fer conèixer aquest recurs? Donant-hi voltes i reflexionant-hi a cada moment, em vaig veure reproduint el gest. Llavors em va venir tot rodat: eines TIC, tic nerviós… Tenia clar que havia de calmar per calmar-me. Des de dilluns al vespre que ja em vaig accelerar amb la feina que hi havia després de la primera sessió.

Amb aquest petit gest, no només pretenia captar l’atenció sinó que es constituís en una marca del curs. Vaig percebre per les piulades de l’endemà de la primera sessió que hi havia sentiment de pinya, de comunitat. Per tant, calia un petit símbol perquè representés aquesta unió. D’altra banda, també jugava amb la idea de no defraudar qui m’havia proposat de fer aquesta sessió. Sóc conscient que hi ha deixat la pell per tirar endavant aquest curs. Per tant, no la podia defraudar.Volia estirar de la broma del gest i si arribàvem a la conclusió que representava proximitat, pensava proposar que ens despulléssim tots plegats. Evidentment era un broma per introduir la presentació que m’havia demanat la Carme. És un autèntic streaptease.

També hi havia un parell de claus més: proximitat explicant històries, anècdotes i metàfores i des d’un vessant afectiu.

Què no vaig tenir en compte?

Em vaig oblidar de negociar expectatives a l’inici, ni de demanar el nom de les persones que no coneixia.

Tampoc duia ben plantejada la sessió. no sabia si havia de ser més pràctica o més explicativa. Tinc la sensació que em vaig sentir xerrar massa.És una cosa que no suporto i que em sembla que no m’hi acostumaré mai.

Una altra por: les posades en comú de les activitats cooperatives. Gràcies a la Carme va ser prou fluïda.

Què hauria d’haver explicat?

Arran del comentari de presentació en el bloc, una alumna va ser convidada en un programa de Banda Ampla.

Què se n’ha de fer un cop ha finalitzat el curs? L’alumnat proposa que no es tanqui mai. Ho argumenten que el tenen com a material de consulta.

Les entrades que m’han sorprès mentre preparava la sessió:

Per acabar, us deixo un altre regal diví: el trio final de l’òpera Der Rosenkavalier de Richard Strauss.

Representa el pas del professorat 1.25 cap al 2.0

Anuncis