Feia dies que anava barrinant per aquesta entrada. La podria anomenar “Síndrome postvacacional”, però s’assemblaria a una cançó de Delafé y las Flores Azules. La raó que vulgui parlar de música negra deu ser perquè he esgotat els darrers dies orientant el TR (treball de recerca) del meu fill, de documentar-me, de mirar, escoltar i llegir testimonis de l’Holocaust; pintar el garatge per endreçar-lo i agençar l’últim tram de jardí… Així doncs, m’he obcecat amb aquesta cantant.

Més aviat li tenia tírria. D’entrada, em malfio dels cantants que emprenen una carrera en solitari. És comprensible perquè costa treballar en grup, has de suportar l’enveja dels qui tens a banda i banda. Tot i que em sembla que no és el seu cas. En segon lloc, se la veu tan perfecta que no sembla que sigui d’aquest món. A més, és d’una naturalitat odiosa. Fixeu-vos com es recreen en el moviment de malucs en la majoria de vídeos. Esdevenen armes letals.  Ja em va caure l’ànima als peus quan Björk confessava en una entrevista que era una cantant que l’encisava. En va quedar tant d’ encaterinada que per això devia gravar Oceania amb Kelis. Per acabar de mortificar-me, la meva dona li ha copiat la posa per adoptar-la en les reunions amb els tutors dels nanos.

No obstant això, no me la puc treure del cap, sobretot per culpa de  la  maleïda cançó, Single ladies, i del respectiu videoclip. Compto que es deu queixar per la falta de compromís del xicot. Però jo em pregunto: cal patir de mal de Sant Vito perquè no li ha  regalat cap anell?

Ha inspirat alguna campanya publicitària d’articles de consum femení. Tot i que en podeu comprovar les fonts:

Per acabar, quina de les tres versions trieu:

1)

Jo em pregunto:

  • Què hi fa la Carme Pla parodiant la Beyonce?
  • Qui ho grava a qui no suporta de les tres?
  • I qui de les tres va fer més campanes?

2)

Les rates sàvies. Fixeu-vos com s’han repartit equitativament el lloc de la cantant. Ara bé, no dominen gaire les distàncies.

3)

La més real. Com canvia un cantant en directe. És quan t’has de treure el barret. Du una orquestra que podria protagonitzar un. A vegades em recorda com n’és de cigronaires les produccions del José Luis Moreno. I que no li cal gaire ornaments a la catedral.

Adopto aquest crit de guerra per agrair uns bons regals: un record de Nova York esplèndid i un parell d’ESETons. Així val la pena torna de vacances.

Anuncis