Vaig assistir a la reunió que l’equip docent havia convocat per als pares dels alumnes de batxillerat. A l’entrada, tant la coordinadora com el conserge, t’adreçaven pacientment a l’aula corresponent. Entro a la classe que em tocava. De moment, érem pocs pares. Senties la xerrameca d’altres pares i mares al passadís. De cop i volta, entren mares dels altres batxillerats i la coordinadora comença la reunió. Nerviosa, s’excusa perquè s’han produït un parell d’imprevistos organitzatius que els ha obligat a anar improvisant.  Presenta dos tutors, acabats d’arribar ja que han de substituir els previstos inicialment, i excusa la presència d’un tercer (més endavant ens farem saber que venint ha punxat).  Es va atabalant perquè més imprevistos continuen examinant la seva professionalitat. Vol ser sintètica. Resumeix 2n de batxillerat així: “És un curs molt estressant, molt estressat perquè, com ja sabeu (ens alarma aquest tic que té), és un curs molt dur, amb molt poc temps. Hi ha  el treball de recerca, que suposo que els vostres nens (segon tic) ja l’hauran començat aquest estiu,  i  un temari molt extens. I aquest any és més curt.  A  més, com ja sabeu, hi ha moltes novetats. Un dels objectius principals és l’orientació professional i la prepararació per a la PAU. L’any passat van passar el 100% dels nens  que s’hi van presentar; tot i que hi ha nens  que accediran a cicles formatius de grau superior (esbufecs per part de l’audiència). Bé, com ja us he dit, aquest any hi ha novetats en l’accés a la universitat”. Projecta el PDF de la Conselleria  d’Universitats. I just quan passa la pàgina en què hi ha la fórmula amb què es calcula la nota de tall, surt de l’aula:  un nou problema.

He de calmar les fúries que es remouen dins meu. Com si fóssim els nostres nens, esclata un guirigall. Una mare pregunta si algú entén alguna cosa. Tots movem el cap d’esquerra a dreta. Alguna, més assenyada, confia que els nanos, sí. Entra una vegada més la conductora de la reunió, encara més esverada. Reprèn l’explicació  i ens torna a repetir la maleïda operació. Ens escup: “No us amoïneu perquè ho entendreu amb un exemple”. Vol concloure la reunió amb un recordatori del règim disciplinari del centre –que en una reunió anterior ja ens van anunciar que era l’apartat pel qual mostràvem més interès (compañía… firmes…ar!!)–. Per cert, ens aconsella que comencem a responsabilitzar els nostres nens.

Algunes mares alcen braços per plantejar dubtes. La majoria volen qüestionar la particularitat del seu fill: si l’opció de batxillerat no és vàlida per a la carrera que vol estudiar, una altra que la seva filla està molt desanimada perquè veu molt limitada les opcions universitàries per les assignatures que cursa . I la coordinadora, mantenint el petit fil de paciència que li resta: encara li queda una reunió amb un altre grup de pares, que els van convocar mitja hora més tard que a nosaltres. Finalment, li demano quin és el nombre de presentats a la selectivitat. Em veu a venir. Em respon, amb un riure per sota el nas, que els nens ja saben que aquest segon curs s’han de preparar per a la selectivitat i que només hi arribaran els que penquin de valent. I dóna per finalitzada la reunió.

Surto de l’institut arrossegant l’ànima i  anunciant a qui em trobo per les escales que vaig urgentment a prendre’m una valeriana. Ara entenc que el meu fill hagi patit d’ansietat aquest estiu . Compto els anys que vaig fer COU: vint-i-set.

Res no ha canviat. I ens sorprenen els resultats dels informes PISA.

Anuncis