Calella, 1973. Vaig caminant pel carrer Església, de tornada cap a casa. A la cantonada amb el carrer Amadeu, al mur d’un solar, hi ha empastifat cartells d’una pel·lícula. Al bell mig hi ha una dona que repenja tot el pes del cos a la cama que té flexionada sobre una cadira. Duu  un bolet de gairell al cap, armilla i calces negres. Per sota, li surt la lligacama que tiba les mitges. Contempla l’espectador amb una ingènua displicència. Al fons, en color sèpia, es veu la porta de Brandeburg amb una esvàtica onejant. Quan arribo a casa ho descric a la mare. Em confessa que té ganes de veure aquesta pel·lícula: no paren de parlar-ne a la ràdio. El pare la hi  porta un dia a Barcelona. Els agrada tant, que en  compren la casset i l’escoltem  constantment en el magnetòfon que l’autor dels meus dies va instal·lar a la guantera del R-12. Ens fa d’acompanyament musical en la majoria de sortides dominicals.

Al cap d’uns anys, apareix per casa el disc de la banda sonora. L’ha comprat el pare en una de les seves escapades a Barcelona.  S’ha acostumat a visitar el Corte Inglés per adquirir gangues discogràfiques. El poso constantment i recordo els números musicals que han emès o que han emulat en concursos televisius.

Anys més tard, vaig aconseguir mirar  la pel·lícula per la televisió. Em van haver d’explicar la dèria de la protagonista a mostrar les ungles dels dits de les mans tremolosament al seu interlocutor mentre li constatava: Sofisticadas, ¿eh?. Encara teníem el televisor en blanc i negre.

Calella, 1983. Vaig caminant de pressa pel carrer Església: la colla m’espera a can Salom per fer-la petar una estona i hi arribo tard. Quan tentro em sorprèn veure d’esquenes una noia que ocupa el meu lloc. No s’ha assegut sinó que s’ha posat a l’alçada dels seus interlocutors amb les mans arrepenjandes a la taula, ben eixarrancada. M’hi acosto i en aquest moment s’aixeca. És gairebé tan alta com jo. Duu el cabell negre, arrissat, recollit en una trossa al mig del cap. El llavis, pintats de rosa, del mateix to de la jaqueta d’angorina que vesteix. Va amb uns texans cenyidíssims i unes botes altíssimes  de pell girada. S’acomiada dels amics amb un gest ingenu i reparteix, teatralment, un petó des de lluny. La colla riu de la cara que faig. M’expliquen qui és: ha estat companya comuna d’ells del col·legi o de l’institut. En destaquen la veu. Latot la Carme, sobretot,  recorda que la va escoltar interpretant la cançó principal de Flashdance i que deixava anar un agut que riu-te de la Irene Cara. Des de llavors ençà,  seguim expectants la seva trajectòria professional.

Pocs mesos després, els amos  de l’hotel on treballava convida tota la plantilla  a sopar en un restaurant espectacle a Tordera per celebrar el final de temporada. Hi ha final de festa amb l’Orquestra de Jànio Martí. De les tres cantants, en destaca una. Em sorprèn l’agut que entona mentre interpreta la cançó principal de Flashdance brandant la cabellera negra, arrissada. M’hauria agradat acostar-m’hi al final de l’actuació, reconèixer-li que la colla no exagerava gens quan la lloava i excusar-me per la meva repel·lància quan va entrar per saludar els meus amics.

Anuncis