La idea de colaboración está estrechamente vinculada a hacer de los centros lugares de socialización profesional, donde las prácticas no se conviertan en una rutina, donde el compromiso con la profesión vaya ligado a la existencia de un proyecto conjunto y no sólo a la mejora de las condiciones laborales y materiales. [MARRERO, J (1995): “La cultura de la colaboración y el desarrollo profesional del profesorado”, en AA VV: Volver a pensar en la educación. Vol. II, Madrid, Morata, pàg. 297)
Aquestes són les idees que he apuntat del llibre de LÓPEZ HERNÁNDEZ, Ana (2007): El trabajo en equipo del profesorado. Barcelona, Graó (col. Ideas clave). Les hauré de tenir en compte per a la reunió de demà.
- És important que l’equip vulgui aconseguir una fita comuna.
- Independentment del tipus que sigui la divisió de l’equip, els grups de treball han de ser autònoms.
- Han de ser capaços de resoldre els conflictes: detecció de problemes, conceptualització d’aquests problemes, planificació i execució, avaluació…
- El perquè de treballar en equip:
- serveix per crear un model educatiu coherent i, de retruc, millorar la qualitat docent;
- s’adopta un mètode de treball democràtic;
- resulta més fàcil experimentar i innovar col·legiadament,
- dóna suport moral i seguretat,
- augmenta la coordinació , cosa que representa en la millora de l’alumnat,
- facilita la reflexió de la pràctica docent
El poder d’un professor aïllat és limitat
Aplicant aquesta metodologia s’estableixen unes regles democràtiques de l’equip en què s’han de reconèixer i s’accepten les individualitats i, d’altra banda, s’estableixen vincles afectius. Una persona empàtica és capaç d’organitzar equips, negociar solucions per evitar conflictes, establir connexions personals i analitzar socialment la col·laboració.
El desenvolupament professional del professorat ha de portar a la competència del ser (coneixement de la matèria), del saber (coneixement psicopedagògic) i del saber fer (coneixement estratègic empíric) —és el que ens volia transmetre l’Ignasi Vila— a través de la reflexió i col·laboració. La millora de la docència ha de ser un objectiu col·lectiu i no pas individual.
La col·laboració dóna suport moral, seguretat, augment de confiança; redueix la incertesa i augmenta la capacitat de reflexió.
Assenyala com a condicions que dificulten el treball col·laboratiu:
- la competivitat
- la poca formació en metodologia cooperativa
- es prima més en la instrucció que no pas en l’educació
- es prioritza més l’atenció de l’alumnat que no pas en la millora del centre
- l’ús del llibre de text
- la disponabilitat horària
Mentre que destaca aquestes com a afavoridores:
- compartir idees similars
- ser capaços de prendre decisions
- tenir interès per innovar
- tenir una actitud dialogant i democràtica
- tenir seguretat
Analitza les causes que afavoreixen l‘individualisme del professorat:
- inseguretat (en fer una tasca individual: tu amb l’alumnat a l’aula)
- por a canviar (tota la vida s’ha fet així; també s’aprèn així…)
- per tradició: com que és una feina individual no té sentit compartir-la
- està arrelat tant en la socientat com als centres
- es trasllada el model empresial que fomenta l’aïllament professional (treball individual, aïllament i secretisme) a l’aula
- la falta de confiança (per la incertesa i ansietat) i les condicions laborals
La individualitat ha de suplir l’individualisme en l’equip.
El treball en equip ha de ser autèntic. Per tant, no pot existir una col·legialitat artificial (les reunions que esdevenen perruqueries “Tu, vés dient; però vull rentat i marcat. Gràcies”) però tampoc no es poden establir capelletes (els serveis). No m’agrada l’ús del terme balcanització per definir els grups tancats. M’agrada més el nostre.
És feina de les administracions possibilitar la millora de la col·laboració entre professorat, tot i que els equips directius també l’han de fomentar a tot el centre. El fet d’establir projectes comuns d’innovació millora la docència. S’ha de presentar com un complement de la feina habitual. S’han d’afavorir petites accions`, com consensuar decisions i avaluar el treball en equip, i aplicar-ho amb l’alumnat.
El professorat pot acordar mesures però han ser des de l’aportació individual. (És una de les premisses de la pràctica reflexiva i del constructivisme).
Cal la individualitat per avançar col·laborativament
Incloc la presentació amb les 14 idees que conceptualitzen aquestes notes:
la rebotiga 
gener 14, 2011 at 14:47
Aquests temes de gestió grupal, dinàmica de grups, treball col•laboratiu, direcció de reunions, direcció d’equips de treball…. i tota la nova “gerga” que els acompanya han inundat totes les empreses i totes les administracions des de fa uns anys. I han arribat per quedar-se.
Me’n crec la meitat, l’altra crec que forma part d’un nou sector de negoci. Tots els professionals que han sorgit per tal d’explicar i implementar aquesta nova manera de “fer”.
Les sortides de cap de setmana en grup, les reunions fora del lloc de treballs, el treball per objectius, el desenvolupament de competències…Més que un mar, és un nou Oceà en el qual és fàcil perdre’s o embarrancar.
Del que expliques, em quedo amb dos apartats, aquell que desglossa les mesures afavoridores del treball col•laboratiu i amb la frase final.
Jo podria treballar en un rusc d’abelles, crec que si. Soc més feliç però si puc desenvolupar la meva individualitat per avançar cap a la col•laboració (tal i com es diu en la darrera frase).
Nota: vaig llegir-me el llibre “alguien ha movido mi queso”, quan estava de moda i jo vaig ser dels que pensaven que estava subvencionat per la Patronal. Em va donar tota la impressió que et deia, et passi el que et passi, adaptat…, persevera…, al final seràs tu el que es salvarà.
És fàcil veure la part “consell al treballador”, però en el fons jo hi veig la part Patronal que diu, et fotré tant com pugui, però aguantaràs perquè tal i com diu en el llibre, acabaràs pensant que ets una persona que no s’adapta, que no evoluciona, que no es forma…
gener 18, 2011 at 14:47
Tomàs,
Tinc un defecte: de vegades peco d’ingenu. Vaig massa amb el lliri a la mà. Tot i que vivim en un món molt individualista, no em resigno a renunciar una utopia: que es pot treballar i aprendre d’una manera cooperativa. Qui em va acabar de fer que hi cregués cegament va ser sant Josep Guardiola. Si no, com s’explica l’èxit del Barça?
gener 16, 2011 at 14:47
És un tema maco però complicat. L’any passat vam fer un curs de Treball en equip i vam fer una sèrie d’exercicis per comprovar de quina manera la intel·ligència grupal era superior a la individual. Tot i que eren exercicis molt simples i divertits (el vaixell s’enfonsa i hem de decidir quin material salvem perquè anirem a petar a una illa deserta i… etc) ens va costar horrors posar-nos d’acord i és que costa molt fer concessions i reconèixer millors alternatives en les opinions dels altres. Però tot i la dificultat cal reconèixer que el grup és més fort (i savi) que l’individu.
(ara no sé si afegir que la llista de “supervivència” consensuada es va fer gairebé calcada a la meva proposta… hahaha!) 😉
gener 18, 2011 at 14:47
No ens ha de fer por. No ens n’han ensenyat i per això ens espanta. A més, cal saber-ne. Has d’estar disposat a baixar del cavall i acceptar el que l’altre proposa. Aquest concepte de la individualitat m’agrada molt. És el reconeixement que tothom és diferent. Visca la diferència perquè ens farà més savis!! (Pateixo d’insolació. si llegeixes l’entrada d’avui ho entendràs. ;-))
gener 23, 2012 at 14:47
[…] de les transformacions que hem patit i notat. Repasso els motius del treball en equip que exposa Ana López Hernádez i els podem subscriure tots. Havia obviat el de la seguretat. Ens n’havíem oblidat i potser és […]
febrer 26, 2013 at 14:47
[…] ets a l’aula tens pànic d’aplicar-ho”. Ana Hernández ja ho destaca com un dels perills del treball en equip. A més, vaig haver de recordar què va passar en les dues primeres fases de l’equip. Un […]