Acabo de deixar el nano a l’Hospital de Dia. Abans que hi arribem m’adono d’un petit detall i li faig l’observació: no m’ha posat gens nerviós. És la primera vegada després d’un parell d’anys. Hem estat capaços de conversar i ha enfilat  un parell de reflexions. Cada dia que passa fa senyals que és més conscient del seu procés i, per tant, de la seva recuperació. Potser ja és una realitat el lema a què hem après a aferrar-nos: “Un dia més i un dia menys”. Mentre vaig a fer el tallat de rigor em ve una cançó al cap.

Des de l’11 d’octubre, la nostra vida familiar ha fet un tomb. Van diagnosticar al fill una angoixa depressiva quees manifesta amb ciclotomies. Passa de cop i volta d’un període amb una depressió profunda a un altre amb una eufòria desmesurada. Com que no ho he pogut compartir amb la dona, he decidit escriure-ho aquí. Ho sento, però ho havia de dir.

Advertisements