Tinc esverada la família. Com que ja em coneixen — i saben com em puc arribar a enderiar–, han començat a amagar totes les capses buides d’ençà que m’han vist que m’he  obsessionat amb el darrer concert dels Pet Shop Boys. Tenen por que em trobaran un dia al menjador amb una al cap.

Ignoro quins són els motius d’aquest rampell per aquest parell de músics. Per edat, alguns dels seus èxits formen part de la meva banda sonora, com la de la majoria de granadets i granadetes. Però tenia les meves reserves i prejudicis amb els britànics: duet comercial, un pèl extravagants i sofisticats,  ideal per ballar a discoteques. Ara bé, m’hi vaig anar aficionant a mesura que escoltava un disc seu de remescles.  Em van fer descobrir el grup The Killers i hi vaig reconèixer la versió de Sorry de Madonna, creada per a la gira de la cantant. Llavors em va venir al cap el record de l’emissió d’un dels seus concerts, Performance.

M’havia quedat endormiscat al sofà: estrenava segona paternitat. Em vaig despertar al·lucinant amb el que veia a la tele. Em va costar entendre el muntatge però em van impactar diversos detalls: d’una banda, el trio que els acompanyava  i, de l’altra, la posada en escena.  Impressionava el cor per com anava guarnit: el vestit i el tocat d’una de les veus, el collar del cantant  i l’aire retro i el ble blanc de la tercera. La il·luminació reforçava espectacularment el tractament dels colors en el vestuari. De la mateixa manera m’ha captivat el muntatge de la darrera gira, Pandemonium Tour. Mantenen la imatge gràfica del disc compacte Yes al llarg del tot el concert. Han simplificat acompanyants musicals i coreogràfics. Els colors s’han reduït als del parxís. Chris Lowe continua fotent la mateixa cara de pomes agres i Neil Tennant recorda la periodista Núria Ribó. Tanmateix, m’ha estat impossible deixar de comparar l’escenografia amb la del recital de Lluís Llach per acomiadar-se del seu públic. S’hi assemblen bastant.

Com que abuso del recurs d’associar idees, m’ha vingut al cap aquesta pregunta existencial per acabar: La vida és una capsa de bombons, no? Us deixo un dels millors moments de cada un dels dos concerts.

Advertisements