Tinc esverada la família. Com que ja em coneixen — i saben com em puc arribar a enderiar–, han començat a amagar totes les capses buides d’ençà que m’han vist que m’he obsessionat amb el darrer concert dels Pet Shop Boys. Tenen por que em trobaran un dia al menjador amb una al cap.
Ignoro quins són els motius d’aquest rampell per aquest parell de músics. Per edat, alguns dels seus èxits formen part de la meva banda sonora, com la de la majoria de granadets i granadetes. Però tenia les meves reserves i prejudicis amb els britànics: duet comercial, un pèl extravagants i sofisticats, ideal per ballar a discoteques. Ara bé, m’hi vaig anar aficionant a mesura que escoltava un disc seu de remescles. Em van fer descobrir el grup The Killers i hi vaig reconèixer la versió de Sorry de Madonna, creada per a la gira de la cantant. Llavors em va venir al cap el record de l’emissió d’un dels seus concerts, Performance.
M’havia quedat endormiscat al sofà: estrenava segona paternitat. Em vaig despertar al·lucinant amb el que veia a la tele. Em va costar entendre el muntatge però em van impactar diversos detalls: d’una banda, el trio que els acompanyava i, de l’altra, la posada en escena. Impressionava el cor per com anava guarnit: el vestit i el tocat d’una de les veus, el collar del cantant i l’aire retro i el ble blanc de la tercera. La il·luminació reforçava espectacularment el tractament dels colors en el vestuari. De la mateixa manera m’ha captivat el muntatge de la darrera gira, Pandemonium Tour. Mantenen la imatge gràfica del disc compacte Yes al llarg del tot el concert. Han simplificat acompanyants musicals i coreogràfics. Els colors s’han reduït als del parxís. Chris Lowe continua fotent la mateixa cara de pomes agres i Neil Tennant recorda la periodista Núria Ribó. Tanmateix, m’ha estat impossible deixar de comparar l’escenografia amb la del recital de Lluís Llach per acomiadar-se del seu públic. S’hi assemblen bastant.
Com que abuso del recurs d’associar idees, m’ha vingut al cap aquesta pregunta existencial per acabar: La vida és una capsa de bombons, no? Us deixo un dels millors moments de cada un dels dos concerts.
febrer 21, 2011 at 14:47
Ai, molt bé fins al final, perquè pels que quan veiem una capsa de bombons i fem feix de tots (i cometem tots set pecats capitals alhora) la metàfora és del tot incomprensible. 😉
febrer 21, 2011 at 14:47
Hauria de mirar-me això dels 7 perquè no els recordo, però vols dir?
febrer 21, 2011 at 14:47
D’acord, admeto que n’he fet un gra massa. Els bombons no em fan cometre tots set pecats, només cinc o sis.
febrer 22, 2011 at 14:47
Ja veig que us agrada la cançó “It’s a sin”. Si voleu recordar-los, aquí els teniu:
febrer 21, 2011 at 14:47
Si només fos el final. L’he de revisar perquè grinyola tota l’estructura del text.
To be continued…
febrer 21, 2011 at 14:47
Això, això! Que continui 😀
Per cert, parlant de concerts, no en deus tenir pas un de programat per a demà, oi?
febrer 22, 2011 at 14:47
Nooooo!!! snif, snif! Ara la posen sempre a la RAC105. Estic segur que serà una passada,tot i que no piula gaire… deu ser el cansament: ahir actuava a Brussel·les, avui a Barna…
febrer 21, 2011 at 14:47
No tinc res en contra de que la vida sigui una capsa de bombons, ja que m’agraden tots.
També hi ha qui diu que la vida és una obra de teatre i que no importa la durada sinó com hem interpretat el paper.
M’ha agradat més el primer vídeo que el segon. He recordat ritmes i sons que feia temps no escoltava. La posada en escena i la teatralitat eren un dels punts forts dels PSB.
No és estrany que a casa teva et mirin de cap a peus i amaguin les capses si titules el post de manera ambigua, oberta. Dius que no ho faries normalment, la qual cosa no assegura que no ho facis en una situació que tu consideris no normal.
Si finalment te’n poses una al cap, que sigui amb estil. Hi ha capses de disseny. Si has de sortir en algun vídeo que sigui amb glamour!
febrer 22, 2011 at 14:47
Tomàs, t’agraeixo el consell. Miraré de tenir-lo en compte.
Quant a la diferència dels dos concerts, hi estic d’acord. Es curren bastant els concerts i es nota el pes dels anys i que em sembla que volen viure bé. Tot i així, Pandemonium Tour és un bon muntatge. Alguna picada d’ullet a la seva amiga nord-americana i un cert semenfotisme, propi de la maduresa.
Quant a les capses, no t’hi amoïnis. Per aquí hi ha algú que me’n farà una.
febrer 22, 2011 at 14:47
A mi m’encanten, també. A casa hi havia un disc de color taronja amb boletes que en sobresortien que m’encantava!! Devia ser d’algun germà que se l’ha endut perquè s’ha esfumat. Són els Antònia Font internacionals, fan coses rares i a la gent els encanta, què més volen??? Els cubs aquests al cap de la foto són com els cubs de Rubrik de Wa Yeah: http://www.youtube.com/watch?v=dUOmk6Wjf9Y
A mi m’encanta la de “Love etc.” http://www.youtube.com/watch?v=InBiaRBUjUs
febrer 22, 2011 at 14:47
Veus, què tenim? un munt de copiades. Te’ls veus anant d’incògnit a Verges? Segur que els agrada comprar-se priorats i això els va dur visitar Porrera i… sopant amb el Llach, els va posar RAC105 i els va quedar el vídeo d’Antònia Font i…això només passa a “Fringe”, oi?
febrer 24, 2011 at 14:47
Veredicte: el Jaume progressa adequadament gràcies al seu esforç i dedicació.
Hahaha!, ho seeeeento, però és que acabo de llegir cert dietari i no me n’he pogut estar 😀
febrer 24, 2011 at 14:47
D’on has tret aquesta valoració? Si he fet servir el correu electrònic per fer aquests comentaris!! Tens un/a infiltrat /-ada?
febrer 24, 2011 at 14:47
😀 No, és que em diverteix jugar a fer de sibil·la (i de tant en tant… molt de tant en tant, l’encerto).