Nova crisi familiar.

Divendres el fill va venir tot moix de l’entrenament de bàsquet. Resulta que va escoltar una conversa entre el seu entrenador i el director tècnic. Valoraven l’evolució de l’equp i preveien quin seria l’equip final per als jugadors que canvien de categoria a final de temporada: sènior B per als bons o sub-21 per als qui  han estat  més irregulars. Segons ell, ho té magre. Considera que si el destinen a la categoria inferior és un càstig. A part del problema de les ciclotomies que ha patit en aquesta temporada, ara fa sis setmanes que es va lesionar: un esquinç al turmell. Avui el traumatòleg ja li ha advertit que gairebé es pot acomiadar de jugar algun partit fins al final de temporada.

Ens va costar convèncer que no abandonés aquest esport. Fa deu anys que hi juga. Li vam proposar que, abans de prendre una decisió, apuntés  en un full quins han estat els avantatges i quins han estat els incovenients. Li vam recomanar que tingués en compte els consells del fisioterapeuta i que ara havia d’esmerçar tota la seva energia a recuperar el turmell. Segurament no prevaldria només la decisió final de l’entenador. Tant el director tècnic com membres de la Junta Directiva coneixia prou bé la seva trajectòria. En canvi, ell, ens anava recordant que el món de l’esport és molt dur, exigent i competitiu. O vals o no vals.

Al llit no parava de barrinar sobre la conversa. Vaig pensar que  aquesta anècdota podia servir  com a metàfora. Però per a què? Per a qui? I com  més el podem consolar?

 

Advertisements