M’estiro a la llitera de la infermeria. Cloc les parpelles. El dolor em mortifica. Em martelleja el cervell. Com ha pogut capgirar-se el partit a la meitat del tercer quart? Guanyàvem a l’equip rival per cinc punts tota l’estona. Però un parell de triples inesperats i tot un seguit d’errades nostres, desafortunades, han acabat per sevir en safata el partit als visitants.
Aquí, reclòs, em sento segur. Puc reflexionar. No vull ni parlar ni veure ningú. No tinc ganes d’haver d’enfrontar-me a comentaris i preguntes dels pares. Em deuen veure com l’únic culpable. Esperaré una estona no sigui que encara sigui a fora esperant. Potser així minvarà aquest dolor. No he sabut estar a l’alçada. Em sento com un profeta esbarrant el ramat. No sé com orientar tot aquest jovent. Ara que per fi havia aconseguit cohesionar els de segon amb els de primer any. Ara que es concentraven al cent per cent en els entrenaments. Entenen les jugades tàctiques per sorprendre els contrincants. Però avui m’he deixat emportar per la ràbia i no he sabut motivar-los prou perquè no defallissin. Hem estat dominant clarament i com ens han pogut vèncer? Fixo unes expectatives gaires altes? Els exigeixo massa?
Si s’hi esforcessin més, hauríem fet millor temporada. Ja queden pocs partits per poder esgarrapar alguns llocs i classificar-nos en un quart o cinquè lloc. Encara podríem remuntar, però faria falta que tots s’hi compremetessin. No puc recuperar els lesionats. Serien un bon puntal. Em sap greu, però ja veig que quatre o cinc els hauré de fer baixar al B o al C. He mirat de motivar-los a tots per igual, però si no ho han sabut aprofitar no és pas culpa meva. S’hauran acabat les nits sense dormir revisant una i una altra vegada els partits dels rivals per conèixer-ne els punts febles. S’hauran acabat els viatges per arreu per veure els adversaris. S’hauran acabat els nombrosos esbossos a la pissarra d’ estratagemes possibles.
Segurament hauria pogut fer més. Com els puc esperonar si no els serveixo com a model? Quan arribi a casa, miraré una altra vegada l’escena de Coach Carter.
la rebotiga 
Abril 3, 2011 at 14:47
No vull ni imaginar-me entrenant un equip. Penso que no ho faria bé.
Dit això, penso que quan es competeix, el dolor i l’alegria van amb el joc. Tothom vol guanyar, ningú vol perdre.
Hi ha derrotes i derrotes. Aquelles que no esperes, que no has sabut veure venir o no has pogut evitar, són de les pitjors.
Sempre hi ha qui pensa que en té la culpa. És humà pensar així, però l’entrenador a d’intentar mirar més enllà i visualitzar ja el proper partit. Treure’n profit de la derrota i que si es torna a perdre que no sigui per les possibles errades que han portat a la darrera.
Així i tot, no oblidar que això és un esport, és un joc, és imperfecte…, i demà és dilluns i l’equip s’ha de tornar a posar a entrenar.
Abril 5, 2011 at 14:47
Eureka, ja ho he entès! I, com sempre, un cop tret l’entrellat em sento ximpleta (eufemisme d’alguna cosa més forta que no diré aquí) per no haver-ho esbrinat abans.
Ok, un cop formalitzada l’autoflagel·lació, el comentari: penso que quan alguna cosa s’esguerra totes les parts implicades tenen una part de responsabilitat. Ara bé, el dia que algú sigui capaç de calibrar de forma unívoca i inequívoca quina és la part que pertoca a cada un dels implicats el podran nominar per al Nobel de… no sé, per a un Nobel.