Cada dia m’adono que vaig madurant — sí, mare, he superat l’edat de la poca-solta! Només he trigat una vintena d’anys. Ho noto perquè cada dia m’agraden més  les coses àcides. Així doncs, no és estrany que admiri el cínic crític teatral de Tot sobre Eva, Addison DeWitt, interpretat per George Sanders. Em va venir al cap mentre escoltava el recital que van oferir una soprano i un tenor aficionats. Fa dies que em pregunto qui va compondre el programa. Si els cantants o bé la persona que els forma en cant? Si hagués seguit Operación Triunfo, segur que en  tindria clara la resposta. Podríem titular el recital amb la cançó de Cole Porter.

Com que vam arribar tard –per culpa dels morros que em van fer fer: una altra prova de maduresa meva–,ens vam perdre la presentació de la primera part del recital que assumia la soprano. Just quan entràvem al local, ja em vaig esverar: el pianista començava a atacar les primeres notes d’una ària de Händel, Ombra mai fú. “Poca broma!”, vaig pensar. L’actuació em va decebre. No n’hi ha prou amb tenir una bonica veu i saber-la amplificar per voler interpretar les melodies que ens fascinen. Cal tenir respecte per l’obra i ser conscient de les limitacions de la teva veu. Mirant el programa, vaig descobrir que me n’havia perduda una altra. Ja vaig notar dins meu una cassolada que cridava: “no em toqueu Händel!” El concert va fer un gir inesperat. La cantant s’inclinava ara per fragments de musicals. Ara semblava que l’havien aconsellat força bé. Primer un clàssic de Lloyd Weber i després un altre de Judy Garland, interromputs per una interpretació del pianista de les Variacion de Goldberg. Visca la humilitat musical!! Va prosseguir amb un altre estàndard americà, My funny Valentine. Totes tres, versionades sense gens d’emoció.  A més, la tibantor de la cantant refredava més el recital. Enfilava una cançó rere una altra saludant el públic amb un cop de cap, llençant una salutació de complicitat amb el pianista i el tic de mantenir la cabellera darrere de les orelles. Finalment, va cloure la seva part amb una versió ben digna de Summertime.

La segona part va ser protagonitzada pel tenor, amb un repertori ben pensat. Tres lieders, dos de Schubert i un de Brahms. Després es va inclinar pel repertori català, Toldrà i Pel teu amor (Rosó). El cantant va aconseguir posar-se el públic a la butxaca, no pas pel repertori i per la interpretació musical sinó per seduir-lo. Tot i que una presentadora va contextualitzar el programa, sabia introduir cada peça  dedicant-la a la parella, als companys del grup d’havaneres en què canta, al públic.Finalment, la parella va brindar un duet de Cançó d’amor i guerra. Va seguir la tònica de tot el concert, cadascú defensant una manera d’expressar la música, i d’encarar la vida.

Per tant, us deixo el bellíssim himne de les decepcions. Que vagi de gust!

Advertisements