Divendres vam assistir al concert de la secció juvenil de la coral. Van voler celebrar l’Any Maragall, organitzant el concert en tres blocs. Cada part anava encapçalada per la recitació d’un poema. Llàstima que l’equip sonor va fer més d’una mala passada. La sorpresa va ser que la primera part la va entomar una estudianta de cant, companya de la directora. Havien preparat un repetori de cançons tradicionals catalanes i l’Havaner de l’òpera Carmen. Era la vigília.

Em va impressionar la interpretació que va fer a capella d’El testament d’Amèlia.Compto que l’entorn encara accentuava la versió. Va prosseguir amb La dama d’Aragó i El rossinyol. Va finalitzar amb l’ària francesa. La cantant té una veu bonica, potent i molt expressiva. Sense moure’s gaire, transmetia emoció. Només contemplant-li la cara i escoltant com modulava els sentiments. Per exemple, el fel que desprenia en els últims acords de la primera peça o va cantar una versió sensual de l’ària de la gitana. Només amb la veu i la gesticulació de la cara. Espero que tingui una carrera llarga i esplenderosa. Es diu Júlia Brescó. La resta del concert va ser fresca i àgil, característiques pròpies de la joventut.

No sé si per causa de la moció de censura però mentre ens dirigíem als cotxes. Vaig escoltar com dues dones comentaven:

–I com es diu la noia de la primera part?ç

–Júlia Brescó, iaia!

–Es diu Julie Lescaut? Com la de la sèrie?

Amb aquest repertori era inevitable que rememòressis Lídia Pujol i Els amants de Lilith. Considero que és un dels millors discos en català juntament amb Desglaç de Miguel Poveda. Pujol s’escarrassa de valent per recrear cada una de les interpretacions del repertori tradicional. A més, destaca el  gran treball de producció. Si no, compareu les deus versions: la gravada i la que interpreta en directe.

Anuncis