És el que podria exclamar quan em fico al llit després d’haver preparat una reunió. M’estalvio de fer-ho per evitar un ensurt a la meva sòcia de llit i per no espantar el parell d’obres adolescents que dormen plàcidement a la planta baixa. Em sap greu decebre-us si us pensàveu que aquesta entrada seria una recopilació de crits de guerra de rockers. Aprofito el relat de la darrera sessió de treball per comunicar que hem establert una salutació que ha esdevingut la nostra ensenya.

Compteu que si a partir d’ara escolteu esclafir a riure algú ja podeu ficar la mà al foc que teniu algú de l’equip a prop vostre.  És la versió nostrada de l’expressió quillenca i xonenca de pichas y chochos. És el que comporta engegar un projecte i acabar-ne una fase valorant que ens hem convertit en un equip o en una pinya. És el fet de suar la cansalda de valent, d’anar superant dificultats. Acordar uns criteris  i indicadors ha estat feixuc, però ha valgut la pena. Una tasca que ha durat mesos però que al final ja hi tenim la mà trencada. Ens hem adonat del valor de la feina feta quan hem mirat d’aplicar-los per elaborar una pauta de revisió o per establir un pla de treball. Només cal  5 minuts aproximadament per confeccionar un d’aquests materials.

D’altra banda, també m’agradaria anotar unes observacions. La primera, una companya va comentar que un alumne, coach professional, l’havia felicitada per negociar un contracte pedagògic. Segons ell, era una bona estratègia per implicar i conscienciar l’alumnat del procés que emprenia.La segoa. Mentre apuntàvem les maneres que podíem implicar l’alumnat, un company va expressar un neguit. Em van venir al cap les característiques que ha de tenir un docent  segons Carl R. Rogers. Només vaig ser capaç d’apuntar-ne les dues primeres: honestedat, autenticitat, confiança en l’aprenent i comprensió empàtica. Finalment, va ocórrer un conflicte, imperceptible. Vam comparar les maneres de presentar el pla de treball d’una unitat. La majoria de models ens eren familiar, però va sorprendre el mapa conceptual de l’Olga Esteve sobre L’escola que aprèn. Van queixar-se que era incomprensible. Era el moment de fer la pausa. Havent tornat, van ser capaços i capaces de fer-ne un similar adaptant els criteris i indicadors d’una unitat que havien esgranat. El que em va sorperdre més és que ja no van qüestionar el model amb què s’havien basat.  Les necessitats bàsiques, cobertes?

Deixeu-me que digui: gràcies, botifarrons i pantafenes!! Bones vacances!

Vaig descobrir el pare de la psicologia humanista gràcies a aquest article de Joan Mallart i Navarra, L’educació emocional

Advertisements