Fa dies que rumiava de participar en la nova proposta de Purposed.  D’entrada, em violenta fer servir el vídeo com a canal de comunicació. Fa any que la fotogènia i jo vam acordar donar-nos un temps i emprendre vies paral·leles.  La timidesa va aprofitar per substituir-la. Ara bé, també m’atreia aquesta manera orginal de plantejar un contracte. Per tant, anava com anell en un dit per acompanyar l’entrada de la tasca d’elaborar un contracte de curs.  Ahir em vaig presentar amb el portàtil per si hi havia ocasió per gravar el compromís. Fes-te fotre perquè la tecnologia no va rutllar. Vaig haver de recórrer al llibre de comptes i demanar al meu fillol que em pagués el deute.

Mentre el paio anava preparant l’espai – vam descartar l’estudi, el jardí; finalment,vam optar per les golfes-, repassava el text i m’anava posant més nerviós. Vam començar. Primera presa, impossible de pronunciar nom, dedicació i institució -primer embarbussament-. Penso com s’ho deu fer la duquessa d’Alba per pronunciar tota la tirallonga de títols, i no duc encara cap pròtesi dental. Em calma. “No passa res, Jaume. Quan tu ho diguis, hi tornem”. Segona presa, pronuncio el text amb embranzida, però al final em falla la memòria. “Repetim. No tinc pressa”. Tercera presa: “Jaume, bé, però…” Em proposa unes indicacions. Vol que acaba i miri la càmera fixament. Em recorda el final de la crònica d’un corresponsal. “Jaume Sans. Consorci per a la Normalització Lingüística. Eramprunyà”. Acoto el cap. Sóc un actor dòcil, tant que al final em foto les indicacions a l’esquena i m’adono que no sé on he fixat la mirada. L’he repartida al llarg de la tauleta.  La dóna per bona. Té el detall de no mostrar-me la gravació. Em commou aquesta consideració juvenil per la inutilitat madura. La crisi vindrà quan m’avisi que ja ha penjat la gravació.

Ens presentem a la reunió del grup impulsor de Pràctica Reflexiva. Anècdota del dia: quedem tancats a l’ascensor dues parelles d’assistents. No ens reconeixem fins que entrem junts a la mateixa sala. Fem la roda de rigor. Ens sorprèn -i meravella– la diversitat d’àmbits, tot i que la docència i el mètode és el vincle comú. L’Olga condueix la sessió, tot i que el Joan va puntualitzant la informació. M’agrada com va deixant anant observacions i conclusions i te les poses a la butxaca perquè saps que s’han contrastat. És el parany d’aquesta metodologia. Et convenç perquè et fa palpar les coses. En surto bastant atònit, i amb un encàrrec. A mesura que arribo a casa m’entren les ganes fer els deures i de participar-hi. Des d’ahir a la nit el cercador treu fum. Tots els participants ens volem conèixer

Anuncis