D’entrada, demano disculpes si aquest exabrupte ofèn algú. Més aviat és l’estat de consternació que pateixo d’ençà que he rebut un cop més — quants en fa, ja?– que et clavin la porta pels nassos. L’alumnat no està per monsergues.

No els vinguis amb el rotllo que els cedeixes el protagonisme -per això han pagat una taxa, considerable, per al curs–, no els plantegis el treball cooperatiu –això està molt bé, però he d’aprovar un examen; per tant, som grandets i cadascú que s’espavili–, no cal que poposis que la primera sessió sigui de conèixer-se –per això, si cal, em pago un psicòleg; cal presentar el programa o pla de curs i a per feina! a vomitar-nos teoria–, no cal que suggereixis si utilitzem nova (cal aquest qualificatiu?) tecnologia — s’ha de fer servir el paper com tota la vida s’ha fet-. Aquestes són algunes de les reaccions i els comentaris que vaig copsar en directe, o bé en diferit, de la primera sessió.

Entenc que l’alumnat s’espanti quan els planteges: “com voleu que sigui aquest curs?”  Fas la posada en comú i sembla que ens entenem perquè són bastants aproximades les concepcions per les dues bandes, la seva i la meva.  Ara bé, quan ho duus a la pràctica, llavors ja són figues d’un altre paner. Recorren a la seva trajectòria acadèmica i només troben experiències basades en un model tradicional. Fa gràcia que et qüestionin la teva metodologia persones que precisament no han assolit l’objectiu amb un ensenyament tradicional. Potser vet aquí la raó del seu malestar.

Us deixo una de les cançons que em va acompanyar en la preparació de la primera sessió que il·lustra la necessitat de la simbiosi per progressar.

Anuncis