Quan et proposen de participar en algun acte, d’entrada agraeixes que hagin pensat en tu, però després t’entra un pànic escènic i només una pregunta et martelleja el cap: Per què?

D’entrada, et preguntes si el teu perfil és el més idoni per participar en una taula rodona sobre xarxes socials. Sóc una persona extramadament tímida. De moment, no m’han diagnosticat la timidesa com a  patològica; temps al temps. Ratllo la fòbia social. És haver d’entar en un espai ple de gent i em bloquejo. No puc controlar el sistema nerviós. Tremolo per si balbucejo una salutació esquerpa, quan no és aquesta la intenció. No suporto que no segmetin les persones. Aquest és un dels motius pels quals no m’he fet  del Facebook: no entenc per què he de ser amic dels amics dels meus amics. Us recordaré una cita que il·lustra molt bé aquesta tírria  per la promiscuïtat social:

“Mai no acceptaria formar part d’un club que m’admetés com a soci” (Groucho Marx)

He de confessar que del Twitter només sabia que era una nova xarxa que feia furor entre els famosos de Hollywood. Així doncs, em va estranyar que l’ Enric Serra en el curs sobre autonomia d’aprenentatge ens animés a provar-lo. És clar que ens va proposar tantes aplicacions… La majoria no vam entedre’n el funcionament. A més, recordo que el segon dia de donar-me d’alta, la plataforma em proposava de seguir Mariano Rajoy i no sé quants departaments de la Casa Blanca! Ara bé, m’hi vaig anar funcionant a mesura que vaig anant descobrint que era un mitjà més àgil que redactar una entrada d’un bloc. L’ aprofitava per apuntar alguna cita, idea o reflexió que em vingués al cap. Només em va faltar que una alumna em confessés que li agradaven les piulades que penjava. Llegir un parell d’explicacions (l’entrada de Gregorio Toribio i el tutorial de Juan José de Haro) em van acabar de convèncer.

Si he de recòrrer a les metàfores per explicar l’ús del Twitter, a part de la finestra:

Así la pantalla de la PC es una ventana al mundo del aprendizaje para dominar  información y construir conocimiento y habilidades varias,  vía conexión con la  red. (Dra. Beatriz Fainholc)

Hi afegiria aquesta: activar la xarxa social és com si passessin reiteradament el Reis sense haver-los escrit cap carta.  Quantes vegades m’ha arribat alguna piulada providencial que ha recomant algun article i m’ha ajudat a encarar un tema d’una reunió o bé algú t’ha respost i així ha servit per desangoixar-me.

M’agradaria destacar alguns moments màgics (o Topic Trendings): poder participar del Congrés europeu avaluar x aprendre des de la feina mentre preparava una sessió de treball amb l’equip sobre avaluació. De vegades els homes podem ser multitàsquics. Vaig compartir els criteris avaluatius que havíem elaborat en què un company havia inclòs unes reflexions interessants que es debatien a Barcelona. Vam rebre visites i comentaris, alguns de felicitació! També he comprovat mostres de generositat: per exemple, Luis Ibáñez. Vam començar a debatre sobre avaluació i democràcia  i vam acabar oferint-me el seu treball de màster que m’ha ajudat a creure en les utopies i que cal democritzar la formació.

Per consegüent, piulo per difondre el que escric o escriuen els meus alumnes o bé per divulgar materials que poden ser interessants per a altres. Segueixo persones de qui aprenc  pedagogia o didàcticaper exemple. També m’interessa estar informat, però no només del meu camp sinó de la realitat. Existeix un periodisme crític força interessant. Piulo per recomanar el que escolto (així he guanyat algun seguidor internacional: un de canadenc i un altre d’indi). Piulo per expressar què barrino o no puc dir en veu alta. Ara descobreixo que les propostes musicals es deuen que en aquells moments aterro a la realitat i en quin estat.

Per acabar, m’agradaria exposar les paradoxes que he rumiat aquests dies o bé que he pensat mentre he escoltant les presentacions anteriors.

  • No sé separar l’àmbit personal del professional. Aquesta entrada n’és un exemple. Parlo d’una participació laboral en un canal personal. Això m’havia amoïnat bastant a l’hora d’intervenir en la taula rodona.
  • Tothom s’apunta a les xarxes socials mentre que potser no saluda al veí del repla (social / individualisme).
  • La reacció de l’alumnat quan li planteges l’ús de les TIC a l’aula. Són immigrants digitals, però tenen com a referent un model educatiu tradicional, el de tota la vida.
  • No podem atendre alumnes analfabets. La nostra finalitat és normalitzar i no pas alfabetitzar. En canvi, no fem escarafalls si hem d’alfabetitzar digitalmnet l’alumnat.
  • Cal estudiar i investigar la tipologia textual que genera la web 2.0 — i no parlem de la 3.0!–.Em sembla que hauríem de revisar el paradigma de la comunicació.
  • Hem de tenir en compte que són mitjans que transmeten missatges immediats. Per tant, guanya uns usos col·loquials en lloc del registre formal.
  • Hauríem de reflexionar què entenem per mitjans democràtics.  Si llimen les piràmides com afirmava Charlene Li, hem d’assumir què representa això. S’han carregat el concepte d’autoritat i jerarquia. Per tant, no podem controlar ni reprimir.

Mentre anava cap a l’acte em venia al cap un comentari que sentia molt a casa, de petit. Quan la meva àvia o la mare mare s’indignaven per algun programa televisiu o radiofònic, es planyien : “Si sabés escriure, els enviaria una queixa”. Ara, ja no ho dirien. Serien les primeres a piular.

I en darrer lloc, vull agrair les persones que em segueixen per la companyia i les que segueixo pel seu mestratge.

Aquesta és aproximadament la intevenció que havia anant pensant i que vaig improvisar. Però n’hi havia una altra de més…com us la podria definir? De moment, què em va inspirar.

Seguiu atentament les meves piulades.

Advertisements