Quan et proposen de participar en algun acte, d’entrada agraeixes que hagin pensat en tu, però després t’entra un pànic escènic i només una pregunta et martelleja el cap: Per què?
D’entrada, et preguntes si el teu perfil és el més idoni per participar en una taula rodona sobre xarxes socials. Sóc una persona extramadament tímida. De moment, no m’han diagnosticat la timidesa com a patològica; temps al temps. Ratllo la fòbia social. És haver d’entar en un espai ple de gent i em bloquejo. No puc controlar el sistema nerviós. Tremolo per si balbucejo una salutació esquerpa, quan no és aquesta la intenció. No suporto que no segmetin les persones. Aquest és un dels motius pels quals no m’he fet del Facebook: no entenc per què he de ser amic dels amics dels meus amics. Us recordaré una cita que il·lustra molt bé aquesta tírria per la promiscuïtat social:
“Mai no acceptaria formar part d’un club que m’admetés com a soci” (Groucho Marx)
He de confessar que del Twitter només sabia que era una nova xarxa que feia furor entre els famosos de Hollywood. Així doncs, em va estranyar que l’ Enric Serra en el curs sobre autonomia d’aprenentatge ens animés a provar-lo. És clar que ens va proposar tantes aplicacions… La majoria no vam entedre’n el funcionament. A més, recordo que el segon dia de donar-me d’alta, la plataforma em proposava de seguir Mariano Rajoy i no sé quants departaments de la Casa Blanca! Ara bé, m’hi vaig anar funcionant a mesura que vaig anant descobrint que era un mitjà més àgil que redactar una entrada d’un bloc. L’ aprofitava per apuntar alguna cita, idea o reflexió que em vingués al cap. Només em va faltar que una alumna em confessés que li agradaven les piulades que penjava. Llegir un parell d’explicacions (l’entrada de Gregorio Toribio i el tutorial de Juan José de Haro) em van acabar de convèncer.
Si he de recòrrer a les metàfores per explicar l’ús del Twitter, a part de la finestra:
Así la pantalla de la PC es una ventana al mundo del aprendizaje para dominar información y construir conocimiento y habilidades varias, vía conexión con la red. (Dra. Beatriz Fainholc)
Hi afegiria aquesta: activar la xarxa social és com si passessin reiteradament el Reis sense haver-los escrit cap carta. Quantes vegades m’ha arribat alguna piulada providencial que ha recomant algun article i m’ha ajudat a encarar un tema d’una reunió o bé algú t’ha respost i així ha servit per desangoixar-me.
M’agradaria destacar alguns moments màgics (o Topic Trendings): poder participar del Congrés europeu avaluar x aprendre des de la feina mentre preparava una sessió de treball amb l’equip sobre avaluació. De vegades els homes podem ser multitàsquics. Vaig compartir els criteris avaluatius que havíem elaborat en què un company havia inclòs unes reflexions interessants que es debatien a Barcelona. Vam rebre visites i comentaris, alguns de felicitació! També he comprovat mostres de generositat: per exemple, Luis Ibáñez. Vam començar a debatre sobre avaluació i democràcia i vam acabar oferint-me el seu treball de màster que m’ha ajudat a creure en les utopies i que cal democritzar la formació.
Per consegüent, piulo per difondre el que escric o escriuen els meus alumnes o bé per divulgar materials que poden ser interessants per a altres. Segueixo persones de qui aprenc pedagogia o didàcticaper exemple. També m’interessa estar informat, però no només del meu camp sinó de la realitat. Existeix un periodisme crític força interessant. Piulo per recomanar el que escolto (així he guanyat algun seguidor internacional: un de canadenc i un altre d’indi). Piulo per expressar què barrino o no puc dir en veu alta. Ara descobreixo que les propostes musicals es deuen que en aquells moments aterro a la realitat i en quin estat.
Per acabar, m’agradaria exposar les paradoxes que he rumiat aquests dies o bé que he pensat mentre he escoltant les presentacions anteriors.
- No sé separar l’àmbit personal del professional. Aquesta entrada n’és un exemple. Parlo d’una participació laboral en un canal personal. Això m’havia amoïnat bastant a l’hora d’intervenir en la taula rodona.
- Tothom s’apunta a les xarxes socials mentre que potser no saluda al veí del repla (social / individualisme).
- La reacció de l’alumnat quan li planteges l’ús de les TIC a l’aula. Són immigrants digitals, però tenen com a referent un model educatiu tradicional, el de tota la vida.
- No podem atendre alumnes analfabets. La nostra finalitat és normalitzar i no pas alfabetitzar. En canvi, no fem escarafalls si hem d’alfabetitzar digitalmnet l’alumnat.
- Cal estudiar i investigar la tipologia textual que genera la web 2.0 — i no parlem de la 3.0!–.Em sembla que hauríem de revisar el paradigma de la comunicació.
- Hem de tenir en compte que són mitjans que transmeten missatges immediats. Per tant, guanya uns usos col·loquials en lloc del registre formal.
- Hauríem de reflexionar què entenem per mitjans democràtics. Si llimen les piràmides com afirmava Charlene Li, hem d’assumir què representa això. S’han carregat el concepte d’autoritat i jerarquia. Per tant, no podem controlar ni reprimir.
Mentre anava cap a l’acte em venia al cap un comentari que sentia molt a casa, de petit. Quan la meva àvia o la mare mare s’indignaven per algun programa televisiu o radiofònic, es planyien : “Si sabés escriure, els enviaria una queixa”. Ara, ja no ho dirien. Serien les primeres a piular.
I en darrer lloc, vull agrair les persones que em segueixen per la companyia i les que segueixo pel seu mestratge.
Aquesta és aproximadament la intevenció que havia anant pensant i que vaig improvisar. Però n’hi havia una altra de més…com us la podria definir? De moment, què em va inspirar.
Seguiu atentament les meves piulades.
Novembre 20, 2011 at 14:47
Els tímids (parlo per mi… no sé si puc generalitzar) ens sentim molt més agosarats i valents atrinxerats darrere d’un teclat. És com si la distància física ens permetés la proximitat emocional. Ja se que no es deu entendre un borrall, però és com ho sento.
Per cert, si aquests mitjans són tan democratitzadors, puc canviar de rol i posar-te deures? Vejam, senyor Sans, mirem aquesta frase: “també m’interessa estar informat, però no només del meu camp sinó de la realitat”:
1. Analitzi la paraula “realitat” dins d’aquest context i valori’n l’oportunitat i, si escau, la possibilitat de canviar-la per una altra (actualitat?).
2. Examini el subconscient per si és ell qui ha fet un sil·logisme amb l’ensenyament en un costat i la realitat en l’altre (tot i que em decanto per un error de picatge).
3. Valori l’oportunitat de fer un exàmen psicotècnic als nous alumnes per evitar que els punxatripes compulsius es puguin matricular en un futur 😉
Novembre 21, 2011 at 14:47
Sra. Lladó,
Completament d’acord. No és només la protecció del teclat, sinó la pantalla i una cert dosi d’anonimat, tot i que cada vegada es cotitza menys.
Quant a l’errada, ja sé que no val com a excusa, però vaig acabar tard, fart. Encara que no t’ho creguis, en vaig detectar una com una casa de pagès! Per cert, encantat de rebre novament els punxatripes!
Novembre 21, 2011 at 14:47
Bona nit,
Ratllo la fòbia social.
Frego la fòbia social.
És aquesta? És només per recuperar la classe que no assistiré.
Novembre 21, 2011 at 14:47
Agustín, permet-me que hi fiqui cullerada, però és que el tema dels diccionaris és la meva debilitat.
Segons el (meu estimadíssim) DCVB:
RATLLAR
3. intr. Acostar-se molt, arribar gairebé (a una quantitat, a una manera d’esser); cast. rayar, frisar. El més baix, que ja devia ratllar a la seixantena, Oller Febre, i, 14. Feia créixer la cobdícia d’aquesta dona fins a un punt que ratllava ja en passió, Oller Febre, ii, 92.
I ara que he contestat això, no sé si aquesta era la teva pregunta 😦
Novembre 20, 2011 at 14:47
ui estàs apunt d’arribar als 2000 tweets! deu ni do!
Novembre 21, 2011 at 14:47
em cau la cara de vergonya perquè us tinc ben abandonats,per quina cita vas tu?
Novembre 21, 2011 at 14:47
Un bon exercici de reflexió personal, sí senyor. M’ha fet pensar quan dius: “No podem atendre alumnes analfabets. La nostra finalitat és normalitzar i no pas alfabetitzar. En canvi, no fem escarafalls si hem d’alfabetitzar digitalmnet l’alumnat.” Potser la nostra feina es transformarà en la “normalització” de l’ús de les TIC.
Per cert, quin programa uses per fer aquests mapes d’idees?
Novembre 21, 2011 at 14:47
Gràcies! Quant al rumb de la nostra feina, no m’estranyaria. Hem d’anar cap aquí. Em vaig deixar d’esmentar i d’apuntar que la web 2.0 m’ha enganxat perquè he comprovat que no exclou el meu model pedagògic. L’amplifica. a més, encara que parlem de tecnologia, és feta per i per als humans. Aquí també hi ha la nostra labor com a docent.
Existeixen moltes aplicacions per elaborar mapes conceptuals. Faig servir el CmapTools. Et permet desar els mapes al teu pc o bé en un de virtual.
Novembre 21, 2011 at 14:47
Hola Jaume,
També jo soc del club. Ara bé, tu i jo, si més no, posem foto…, hi ha algunes que ni això!!!
Pel que fa al Twitter, he de confessar que no en tinc. És a dir que no piulo.
Tinc facebook però hi entro de tant en tant. L’utilitzo per enviar-hi els meus post i poca cosa més.
En relació amb els alumnes, el que m’estranya és que no estiguin entusiasmats amb les xarxes socials. No ho acabo d’entendre. Imagino que solament les utilitzen en el terreny personal, per a les coses del col•le, ja va bé el que s’ha vingut fent tota la vida.
Novembre 21, 2011 at 14:47
Tomàs,
Com parodiaven aquell entranador d’un equip de la capital del Regne d’Espanya: “no hasse falta dessirrr nada máss”. L’has clavada com sempre.