http://www.flickr.com/photos/fusky/5157378941/Pànic escènic: comprovo que la resolució de la majoria de les diapositives és de molt mala qualitat. Dubto de si fer un piulada a alguns membre de l’equip perquè jutgin el resultat. Inútil.  A algú ja li ha arribat la notificació de la publicació del vídeo. Entusiasma.

Comencem la sessió. Formo els grups tal com el dia abans m’havien ajudat a preveure’ls: dos de l’equip de treball, una sènior i una persona  nova. Plantejo la pregunta i fan l’activitat. Esclaten els primers conflictes. Una sènior brama que ja n’està farta de sentir el tema. Una experta la calma i mostra al seu grup el full on ha recollit les seves reflexions. Mentre vaig observant els grups, sento que una altra sènior qüestiona si la finaltat de l’avaluació és motivar. Ric per sota del nas. Finalment, fem la posada en comú. Elaborem un mapa conceptual. Només recull una tercera part del que vam ser capaços fa més d’un any.

Nerviós, presento el vídeo.  Em repenjo a la paret. Em concentro en la filmació. Noto que amb el peu vaig marcant el ritme de les melodies. Percebo un silenci absolut. De tant en tant, algú deixa anar un somriure, musita algun comentari. Reconec de qui són. Acaba el vídeo. L’equip està entusiasmat; la resta, desconcertada. Titubejo. Capto un creuament de mirades d’unes sèniors. Bullo per dins; controlo la ràbia.

Em costa concentar-me de nou.  Replantejo l’objectiu final perquè les sèniors boicotegen l’objectiu. Demano que pensin en avantatge i neguits per aplicar aquesta nova orientació. Abans d’haver plantejat la propera activat. Hauria d’haver demanat què havien entès per poder canalitzar la frustació que senten les persones sèniors quan se’ls convenç d’experimentar alguna innovació. “I què he fet fins ara? Ningú no m’ho reconeix?” Abans que fem la posada en comú, tinc un pressentiment. Es palpa certa angoixa en l’ambient.  Els demano que pensin si han viscut una situació similar? Els ajudo a limitar l’experiència en unes dates en concret, l’inici del segon trimestre. Per tant, alguns poden reconèixer la mateixa inquietud que senten l’alumnat que s’incorpora al segon trimestre en un grup consolidat. Aprofito la consulta d’una persona nova. Li demano com respondria a un alumne recent incorporat: calmar-lo i fer-lo adonar que ja veuria com amb el temps veuria com aprendria juntament amb els companys.

Comencem la posada en comú. Freno l’ intent de rebentar la reunió amb l’excusa de crear debat. Aquesta era l’estratègia que es feia servir.  Deixar anar  pontificacions a tort i dret per descol·locar els companys novells per demostrar-los quina és la metodologia que prima: la de les capelletes. Em molesta aquesta falta de respecte i de menyspreu cap a la feina feta. Així doncs, demano que es mantingui l’ordre de la roda dels equips per exposar els neguits. Crea certa indignació. Un cop recollits els punts positius i negatius, dono per acabada la sessió. He de recordar que la porta és oberta per qui vulgui incorporar-se en l’equip de treball. Ara bé, qui no hi participi s’anirà excloent de la línia del Centre.

Recullo la sala. De reüll, observo a fora una assemblea alternativa, xiuxiuejant. Ja no temo una nova revolta de bruixes. Ara tinc molt clar que no permetré que es malbarati el projecte que hem endagat tot l’equip de treball. Ara entenc la seguretat que destacava en l’anterior entrada. A més, miraré de vetllar perquè ningú no senti soledat. Crec que l’hem soferta prou anys: un parell de dècades.

Anuncis