http://www.flickr.com/photos/clintjcl/474080800/lightbox/

Quan tenia quinze anys vaig escriure un conte d’una rampellada.  Sense pensar-m’hi gaire, el vaig presentar en un concurs literari comarcal adreçat a estudiants de batxillerat.  Un dia em va venir a veure la professora de llengua catalana,  tota emocionada, per comunicar-me que havia guanyat el primer premi. De cop i volta, em vaig convertir en una celebritat. De l’institut. Vaig ser el pretext per entretenir classes de cursos superiors. A la sortida, notava com era l’admiració. El professorat de cursos superiors em saludava. El Seminari va organitzar una cerimònia de lliurament del guardó per Sant Jordi. Encara noto la vergonya que vaig passar en entrar al gimnàs i sentir una càlida ovació. Ara bé, tot es va capgirar quan es va publicar el conte.

Dijous de la setmana passada pressento que es torna a repetir la història. Obro el correu electrònic i llegeixo l’avís que ja m’han pogut penjar el giny. Fruit d’una rampellada, he presentat un bloc en un concurs. Entusiasmat,  faig una piulada perquè els alumnes precisament s’estan donant d’alta a Twitter per fer una de la tasca de la unitat en curs.  Torno a la bústia i em trobo el missatge de la meva coordinadora felicitant-me i enllaçant-me el bloc perquè en vegi el resultat. Sembla una festa d’aniversari sorpresa. Activo l’enllaç i …(cliqueu aquí)  m’estremeixo per dins de la impressió. Llagrimejo. Deixo anar el neguit de cada inici d’unitat per crear les diferents propostes, l’ànsia per si compliré el calendari, d’activar els enllaços de les diferents entrades. Rodolen avall els drames familiars que he patit i que han trasbalsat el projecte. M’emociona la resposta i la paciència de l’alumnat a cada edició, des del novençà fins al més expert. Sense els seus comentaris, el bloc no tindria  cap sentit. Hi posen el coll, malgrat les adversitats que també pateixen: laborals, familiars o  de salut.

Va néixer arran de dos incidents. Un cop vaig haver de retornar un text a una alumna perquè era un devessall d’errades. Li vaig  esgrimir que no podia fer-me perdre tant de temps. Tenia més textos d’altres companys. Temps després, aquesta persona em va reconèixer que era dislèxica. Inòpia la meva! Mentrestant,  en una reunió amb l’equip va esclatar una crisi. Algunes companyes es van queixar que corregien molt més textos que abans — segons elles, per culpa d’implementar l’avaluació formativa–. Vam acordar que en una propera reunió analitzaríem aquest problema. Preparant la sessió de treball, vaig trobar una presentació del Dani Cassany en què apostava per una correcció qualitativa. Se’m va encendre la bombeta. Era això el que calia. Els alumnes s’havien de comprometre en el seu procés d’aprenentatge. Per tant, havien de ser conscients del procés de redacció textual per aconseguir fer-los més autònoms.

L’aventura va arrencar amb una fictícia participació en una investigació d’una suposada Comissió d’Observació de Qualitat Laboral (cliqueu aquí). En la segona edició ja vaig introduir un projecte col·laboratiu entre tots.  Vaig proposar un tutorial per a la navegació del bloc. Enguany, en el primer trimestre ens hem centrat a redactar un article sobre l’aprenentatge electrònic que serveix per informar d’aquesta modalitat  l’alumnat que s’incorpora per primera vegada (si voleu llegir el text, cliqueu aquí). Aquest segon quadrimestre que ha finalitzat ens hem centrat en el foment de la lectura. Hem confeccionat un mural (cliqueu aquí)  i hem impulsat un passallibres virtual a Twitter (#distanciagava). En el proper trimestre, haurem de treballar els gèneres literaris: la poesia, la narrativa i la ressenya literària.

Anit vaig ser incapaç de finalitzar aquest escrit. Aquest matí l’atzar ha estat generós. M’ha regalat  una presentació de Juanfra Álvarez Herrero (@Juanfratic) que va com un anell al dit per a la conclusió. No he escrit aquest article per cap reconeixement sinó per expressar la satisfacció tant de l’alumnat com meva per aquest projecte.

Advertisements