Dimarts vaig mantenir la primera trobada amb la meva parella, la Clara. És d’Hondures, però viu a Collblanc. Té un germà que fa un màster a la UPC i una altra germana que viu a Tegucigalpa, tot i que la família és d’una ciutat a dues hores de la capital. És metgessa. Espera que la seleccionin per fer el MIR. Li agradaria especialitzar-se en pediatria o bé en geriatria. Segons ella, els nens són els millors pacients perquè no enganyen. Si no es troben bé diuen el que els passa, cosa que no fem els adults. Des fa un any, em va confessar, creu que els ancians es tornen com els infants. Sembla mentida com els humans tanquem el cicle vital. Em va recordar una dita que nosaltres la fem en forma d’endevinalla. L’animal que gateja, després va en tres cames, les redueix a dues però al final torna a servir-se’n de tres fins que mor. També em va declarar que li va sorprendre de Barcelona que sigui una ciutat tan variada de gent d’arreu del món, de cultures diverses, de llengües difents; cosa que no passa al seu país.

Participo, de ben grat, en un projecte de l‘Elisabet Alenyà, companya del CNL de Barcelona. Faig de voluntari lingüístic, a distància. Em va entusiasmar la idea a més si em serveix per treue’m la por de conversar a través d’una webcam. De moment, la tecnologia no ens va ajudar pas gaire. No dec tenir ben configurat el sistema d’àudio del meu ordinador i a la Clara li falla de tant en tant la connexió. Però vam aconseguir una bona conversa. Això sí, també vam haver de superar alguna topada cultural: les formes de tractament. Vam acordar que cadascú faria servir la seva. Ella em tracta de vostè i jo, de tu.

 

Advertisements