30 minuts

Miro de posar en pràctica  el mètode R5, creat per la Dra. Àngels Domingo i Roget, per analitzar la darrera reunió de treball amb l’equip. Malgrat que es van produir alguns conflictes, en vaig sortir bastant satisfet pel que vaig observar i per les conclusions de què es poden extreure.

Reunió de coordinació amb tota l’Àrea d’Ensenyament del CNL Eramprunyà, de 10 a 13h amb dos objectius:

• debatre què entenem per negociar?
• valorar com pensem negociar 20 punts en els grups?

Com és habitual, em va costar arrencar la reunió  per culpa de l’ordinador. És lent i costa d’accedir als documents. Se solidaritza amb el meu estat de nervis. Quan, per fi,  vaig aconseguir a accedir als documents, em vaig adonar que m’havia equivocat de compte. En fi, per no retardar més, vaig mirar de començar la reunió recordant la presentació.  Em suposa temps, però m’ajuda a seguir un ordre i no despistar-me.

Compto que vaig crear certa expectació i alarmisme. Una companya em devia voler ajudar. Va començar a plantejar algun dubte, amb un cert esverament. Vaig respondre que encara no teníem constància del problema en qüestió. Per tant, n’hauríem de fer seguiment i valorar-lo al final del trimestre. Vaig voler prosseguir la reunió, però aquesta companyava protestar per la metodologia. Vaig voler mantenir la calma, però vaig fallar en l’intent.  L’ambient es va anar crispant. Vaig recordar a aquesta companya que  en la darrera sessió, que la van valorar tan positivament, havíem acordat parlar del tema. Al final, vaig decidir continuar la sessió, tal com l’havia prevista. Havíem de definir el terme de negociar , primer individualment, després en parelles i finalment en petit grup. Vaig advertir que  si algú no hi veia necessitat, doncs que no ho fes. Després em vaig adonar del proper problema. Havien de contrastar per parelles el que havien apuntat.  Finalment, vam fer la posada en comú i vam poder elaborar el mapa.

Un altre company es va queixar que el mapa no reflectia el que havia pensat cadascú. Nou intent de boicot? Em vaig sentir qüestionat. Vaig recordar les normes de funcionament de l’equip: la d’assumir els acords presos. També em preguntava com és que ara miren de rebentar la sessió components de l’equip de treball que exigien que el projecte fos assumit per tot el Centre i, per tant, exigien que tota l’Àrea participés en les reunions.

Finalment, no vaig ser capaç que assolíssim l’objectiu de la sessió: exposar com cadascú debatria els 20 punts amb els seus grups.  Em semblava que alguns no ho duien preparat i ens vam allargar en l’exposició de la negociació.  De totes maneres, vam pactat de debatre en petits grups com es faria la negociació.

La primera conclusió a què vaig arribar després de la reunió: em va falta mitja hora, que la vaig perdere per un inconvenient domèstic. Em va faltar temps per posar a punt l’aula i per repassar l’últim capítol del llibre de Alejandro Ambrad Chalela La estrategia del delfín. Anava refiat que ningú em sortiria amb cap estirabot i encara notava el bon regust de la darrera sessió. Ai las…

En el primer conflicte, em  va saber greu que em qüestionés algú que havia assistit en la darrera sessió. També em vaig enfadar perquè observava que tornàvem a l’actitud de les capelletes. No tenim assumit que som un equip. Per tant, tenim un objectiu comú per assolir. Com ho vaig comprovar? Doncs, per exemple, quan em van acusar que el mapa no recollia les diferències. Em va semblar que interpretava això: Venim a complir. És una falàcia això de la comunitat d’aprenentatge, perquè jo he de fer les classes com puc o bé que em ve a ensenyar aquest pallús? Ara bé, em vaig sorprendre, un cop consensuat el mapa, que cadascú havia de fer el procés invers: del mapa amb què es quedava.  Vaig experimentar el cicle reflexiu.

Algunes falses creences que no sé si vaig arribar a rebatre del tot:

• el contingut de les negociacions depèn del nivell de l’alumnat
• l’alumnat només vol aprendre gramàtica
• les metodologies inclusives només són vàlides per a primària o secundària

Volia treballar la negociació perquè cal que l’alumnat s’impliqui en el seu procés d’aprenentatge si volem que sigui autònom. Vaig veure que les reticències que mostraven alguns companys és la mateixa actitud que copsarem a l’aula. Hauríem de llegir les reflexions de Donald Finkel sobre poder i autoritat.

Vaig insistir que la finalitat de la negociació complementava el que volíem aconseguir amb l’avaluació reguladora: la motivació de l’alumne.

Al final, resolent el conflicte inicial, la companya es va adonar, amb un parell d’observacions, que mantenia una actitud adversa per treballar col·legiadament. Un company va valorar taqmbé que amb aquestes reunions l’ajudava a obrir-se de mires.

He notat que quan les sessions són més expositives, creo més desconcert. En canvi, quan discuteixen en petit grup, m’avorreixo però són més satisfactòries. A més, he descobert que el secret és la negociació d’uns criteris per valorar com a bona pràctica alguna mostra. Això els agrada.

Per acabar, quan m’hagi  d’enfrontar amb algun intent de boicot de la reunió, hauré de calmar-me, distanciar-me’n i esbrinar per què ho diu, comprovar que entenc la formulació i buscar una solució entre tots plegats.