Aquesta entrada sorgeix havent llegit l’article de Teresa Terrades.

Curs 1972-73. Inicio 1r d’EGB. Ens toca la zenyoreta Maria Roza. L’anomenem així perquè era una mica papissota. Era de Calella. S’embarbussava  de tal manera que semblava que es barallés amb el seu discurs. A més, de tant en tant se li escapaven capellans. Entrem a l’aula, expectants. Passem de cicle. Enrere han quedat les criaturades de Maternals i de Parvulari. Alguns tenim sis anys i d’altres, set. Tothom s’entesta a dir-nos que ja som grans.

L’aula té un cercle vermell pintat al bell mig del terra. Tots els pupitres hi estan disposats al voltant. Només va servir per veure com la mestra es cordava les mitges al gafet de la faixa. Al fons,  la pissarra;  al davant, la  seva taula  i al racó de cada banda, un armari. A sobre hi tenim jocs. Els vam estrenar un parell de vegades durant el primer trimestre.  Les novetats no s’acaben. Tenim un llibre, bastant gruixut, El barquero en què és organitzat per unitats i té propostes didàctiques  variades de totes les matèries. Cada unitat es clou amb una proposta d’expressió corporal.  Caram, quin curs!

Ben aviat, vam descobrir què entenia per pedagogia activa. Més aviat, exercia una didàctica de xoc.  Primer impacte: ens parlava en castellà. Però si quan es trobava amb les mares pel carrer la feien petar en català! Ens costava seguir les instruccions o les explicacions.  Ho resolia, doncs,  amb una o dues plantofades a les galtes. Segons ella, havíem d’aprendre a jarabe de palos. Repassava mentalment la farmaciola de casa i no n’havia vist pas cap. No entenia què hi tenia a veure un xarop amb els pals. Quan ho va deixar anar em vaig mirar el company de pupitre i vam esclafir a riure. Ens va clavar una clatellada a cadascú que vam emmudir de cop.

Un dia, se li va ocórrer fer un exercici d’expressió corporal. Crec que va ser la primera i darrera vegada. En vaig ser el culpable. Ens va llegir com havíem de fer l’exercici. Després ens ho va explicar. Resulta que havies d’inclinar el cap cap a una bada fins que l’orella toqués l’espatlla. Ho vaig entendre tan bé que girava el cap d’una banda a l’altra.  Vaig sentir que deia emprenyada: “Todos como Sans que miren los albañiles, en fila india aquí delante mío” Cares d’estupefacció i algú que em mirava esverat. Jo somreia. Somriure de beneitó. De cop i volta, vaig notar que la zenyoreta Maria Rosa m’alçava de la cadira estirant-me de l’orella i em va posar com a cap de fila. Mentre amb una mà m’aguantava una galta, va separar l’altre braç i em va etzibar una bufetada que em va deixar marcats els cinc dits durant tota la tarda. Llavors em va agafar el cap i em va ensenyar amb gestos violents com havia de fer l’exercici.  Quan m’asseia avergonyit, vaig aprendre quin és el sinònim hispà de paleta.  A l’edifici de davant,  hi feien obres.

Encara recordo quina va ser la darrera plantofada que vaig rebre. Suposo que va ser per fer una fitxa malament.  Em va pegar amb tanta ràbia que no vaig tenir temps a reaccionar. No pas per escapar-me, no. Va aconseguir que fos un alumne tan submís que patia a dins i a fora de l’aula. Aquell dia, desgraciat per a ella i afortunat per mi,  mentre em pegava no em va donar temps de tancar els ulls. Un dit seu m’hi va anar dins. Vaig tenir l’ull inflat i  irritat un parell de dies.  L’endemà, ma mare es va plantar als Escolapis per queixar-se’n.  Ja hi havia anat altres vegades a demanar explicacions. No va entendre mai que aquella boja em suspengués en la primera avaluació de llenguatge.

Advertisements