Reunió amb l’equip.

Un nou cas de serendipia! S’acaba la reunió i l’Isaac em proposa d’anar fer un toc. Ens estem un parell d’hores — i potser encara hi seríem — debatent dubtes. Té l’habilitat de donar-me corda.  Em planteja una reflexió i xerro, xerro, xerro… Aquestes converses tenen dobles efectes: afermo les meves creences i li  provoco un mal de cap. Em fa gràcia perquè si rebobinem la reunió ens adonem que  ajuden a aclarir  els dubtes que se’ns presenten a l’aula. És a dir, observant-nos podem aprendre com hem de liderar a l’aula. Ves quina descoberta!! És el principi de la pràctica reflexiva.

Primera observació de la reunió: patim els efectes de final de trimestre. Estem esgotats; alguns, desmotivats: el futur és incert. Em sap greu que no sàpiga transmetre que aquestes sessions poden –i han de ser– un tauló on aferrar-nos.

Recordem la reunió anterior. Queda ja llunyana. Em sorprèn que no tinguin presents els objectius de la sessió d’avui. Tothom té l’ordre del dia al davant. Em vaig posant nerviós. M’encallo i no em surten les paraules. Com bonament puc, arranquem la reunió.  Es tracta de reprendre els punts que no vam poder tractar en l’anterior. A més, vull aplicar la dinàmica de treball que proposa Fernando Trujillo. Així la trobada esdevindrà més dinàmica i menys teòrica.

Segona observació: tothom té al cap els darrers esdeveniments eclesiàstics. Hi podem trobar algunes similituds. S’han definit dues línies o punts de vista: els reformistes, que ens agrada mamar teoria per poder desplegar ales i els conservadors –o centristes–, que volen mostres per poder aplicar-les.  I el coordinador –tot i que ja s’ha retrata–, doncs, com el Papa: “Obriu-li el balcó i que s’hi entretingui”. Si aplico la metàfora del camp de futbol, què devem ser de l’equip? Uns, els davanters; els altres, els defensors?

Presento els objectius de la reunió: experimentar la dinàmica dels plans d’acció. Formem tres grups, encapçalats per les tècniques que van exposar els problemes. Fixo el temps i els proposo que elaborin una diapositiva amb les conclusions. S’hi posen. Discuteixen bastant. Els vaig observant, però evito d’intervenir-hi. Respecto l’autonomia de cada grup. Preveig malament el temps. Els proposo de fer les presentacions després de la pausa.

Tercera observació: em fan enveja. Don Finkel és present a l’aula.  Sento algun argument que ja es van plantejar en la sessió anterior. S’haurien d’haver donat per tancat. Al bar ocupem tres taules. És un mercat de Calaf: tothom parla amb el del costat.  Excepte jo, ensopit; encara que la Maria intenta que conversem.

Reprenem la sessió. Costa que cada grup exposi.

Quarta observació: quan tornem de la pausa, em sorprèn que tothom s’assegui en semicercle. Ningú vol exposar les conclusions. Em fan fer de tècnic per passar les diapositives. Així fem les classes?

El primer portaveu presenta el seu pla d’acció.

Pla d'accio 1

Es respira un silenci. Ningú gosa comentar o discrepar. Després d’uns breus moments d’incertesa, intervinc. Pregunto si tothom sap quin és l’objectiu que treballem. Balbucegen capcots tímidament. Dos anys de treball en equip i encara es desconeix què cerquem. Alguns miren de participar tímidament.  M’esvero contingudament. Els recordo que en la reunió de gener vam acordar treballar les fortaleses i febles del decàleg. Regna el desconcert.

És el torn del segon grup.

Pla d'accio 2

I el del tercer grup.

Cinquena observació: curiosa la proposta per debatre sobre les crisis individuals: en capelletes. Com gestionem les dificultats o la presa de decisions, amb el suport d’un company i no pas del coordinador. Per cert, em pregunto si encara tenen el Papa prenent la fresca. Reivindico el meu rol. Els suggereixo que potser el protocol ha de començar pel final: consultar-ho amb el coordinador,  informar de les decisions en les reunions i, finalment, parlar-ne amb algun company.

Comentaris interessants: la Mireia se sorprèn que ningú discuteixi les diferents conclusions. Li confesso que és una mostra dels acords tàcits que hem pactat. Silenci administratiu. Si ningú expressa cap objecció, significa que s’accepta. Després passa el que passa…

L’Anna continua insistint que la funcionalitat de l’equip és potenciar el treball en petit grup, és a dir, que els Serveis treballin més coordinadament. Li sembla que amb una reunió mensual és pot fer poca feina. Ens acusa de pretenciosos.  Li recordo que n’hi ha de molts tipus.

No ens dóna temps per debatre el tercer objectiu. L’ajornem per a la reunió del mes que ve. Es comprometen d’anar-hi pensant. Els demano què s’estimem més: si aprofundir sobre la negociació, que és una de les febleses que vam apuntar o bé els plantejo que hem omès valorar si l’aposta per l’avaluació reguladora ha millorat els resultats. Es torna a produir una disputa. Unes tècniques confessen que és absurd tractar aquest punt mentre hàgim d’administrar les proves homologades. Si no hi podem incidir, no cal plantejar-s’ho. Una d’elles s’oblida que al final de la reunió de gener em va fer palès la paradoxa entre avaluació reguladora i sumativa. A més, cada vegada es comenten casos singulars, incapaços d’assolir el certificat. Finalment, s’adonen que val la pena parlar-ne en la propera reunió.

Cordeu-vos els cinturons, la reunió vinent hi haurà tempesta

Primer consensuar l’objectiu del projecte (obtenir 100% d’assoliment) i després Mètode R5 per analitzar casos singulars.

Crec que serà fonamental el capítol escrit per Mariano Royo, “Centre emocionalment intel·ligents” dins de Darder Vidal, Pere (coord.) i al: Aprendre i ensenyar amb benestar i empatia. Barcelona, Ediciones Octaedro

Bibliografia:

Anuncis