Fitxa bibliogràfica

És curiós perquè la lectura d’aquest llibre va coincidir amb la resposta per correu electrònic d’un dels al·ludits de l’anterior entrada. Vés per on, però la lectura de la carta em va ajudar a entendre un dels conceptes que esmenta la professora nord-americana: el de la direccionalitat. Em sembla que la meva anàlisi patia d’excés d’aquesta tendència. Quan anem d’autoritat, imposem el nostre punt de vista.

Carla Padró, que va moderar la trobada entre les dues docents, s’encarrega d’editar la conversa de l’esdeveniment. No ha transcrit el debat reflexiu sinó que ha mirat d’ordenar el diàleg i de trobar-hi un sentit des del seu vessant professional. També és professora a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Sembla que més aviat aquest encàrrec editorial li ha servit per reflexionar sobre la seva pròpia tasca docent a partir del perfil i de les paraules de les dues expertes. Així doncs, ha agrupat en quatre apartats o capítols: Sobre la publicació, La pedagogia crítica, No sóc qui la pedagogia es pensa que sóc i L’aprenentatge d’allò inclonclús.

Del primer capítol, m’ha sorprès que totes tres han adoptat la Pràctica Reflexiva en la seva labor  perquè són addictes al verb aprendre més que el d’ensenyar. Aquest constant replantejament els ha conduït cap al que s’anomena ara aprenentatge subversiu. Pel que fa al segon capítol, destacaria el currículum placenta de María Acaso. Segons ella, l’educació ha de tenir una finalitat de desprendiment. Entenc que ha de proporcionar ales als alumnes. Ha de comportar un procés transformador que neix a partir d’un compromís. Ara bé, Ellsworth és qui articula unes observacions més punyents. Alerta del diàleg transmissiu d’un sistema tradicional en què menysté qualsevol punt de vista crític. Però també adverteix del risc que aquesta amenaça es difongui amb la reflexió —recordem que les dues són professores de Belles Arts; això deu explicar  aquesta aversió que senten per la reproducció—; a més, qüestiona la pedagogia crítica perquè, d’entrada, no ha sabut unir la bretxa entre saber teòric i experiencial; en segon lloc,  perquè planteja un discurs abstracte i racionalista; finalment, denuncia el mite repressor de l’Altri que exerceix aquest corrent educatiu.  No ens ha d’estranyar que amdues professores apostin per un enfocament regeneratiu que s’allibera de currículums imposats. Aquest model es basa en la participació  a partir d’accions útils en què tothom aporta el que té per poder créixer plegats  —un dels principis de la creativitat.

Quants als dos capítols següents, el tercer continua desenvolupant els punts de vista de les dues professores, Sobta la reflexió de l’editora quan descobreix que un professor se’l valora més pel seu coneixement teòric que no pas pel pedagògic. També nota que l’enfocament que practica Acaso no només transforma l’alumnat sinó que canvia el docent. Recorda l’aclariment d’Ellsworth que en aquests models cal aprendre a negociar per adquirir compromisos o acords, propis de contextos democràtics. Pel que fa al darrer, apuntem les paraules de la professora barcelonina:

(,,,) enseñar sin dirigir, sin premiar; aceptar lo inevitable, pensar en textos parciales, permitir mundos plurales

Tot i que el llibre se centri i aprofundeixi en la pedagogia artística, cal destacar la labor de Carla Padró, sobretot en el primer capítol en què elabora el perfil de les dues docents, citant els conceptes que van plantejar en sengles obres anteriors.  Penso que ,encara que divulgui el pensament de la nord-americanca i de l’espanyola, és un exemple de reflexió de la seva labor docents.

Per acabar, enllaço la ressenya que va escriure una de les protagonistes del debat. Cliqueu aquí. També teniu les cites que vaig extreure del llibre. Cliqueu aquí.

Aquesta entrada s’hauria d’haver titular Això no és una ressenya

 

Advertisements