GOLEMAN, Daniel; KAUFAMAN, Paul i RAY, Michael (2009):  El espíritu creativo, Barcelona, Ediciones B

És un llibre que aprofita el material que van recopilar els creadors per a una sèrie televisiva. Està plantejat com un llibre d’autoajuda. La finalitat és aconseguir que potenciïs la teva creativitat per millorar tant el teu entorn laboral com familiar. S’assembla bastant a El elemento de Ken Robinson. La seva argumentació es basa tant en declaracions de testimonis com en opinions de diferents professors d’universitats nord-americanes.  Inclou uns exercicis per desplegar l’esperit creatiu a base de relaxació, per desinhibir, i de visualitzacions. Analitzen la creativitat des de quatre àmbits, que serveixen d’apartats: l’interior, els infants, a la feina i la comunitat.

Del primer apartat, els autors destaquen que la creativitat té una dimensió social. Ha de ser útil, valuosa, adequada i rellevant. Assenyalen quin són els factors que afavoreixen que siguem més creatius: el canvi de perspectiva, plantejar-se preguntes, l’humor, compartir i treballar col·laborativament, estar disposats al risc —per tant, hem de saber controlar l’ansietat que ens pot generar— i a l’error. Expliquen la teoria de Mihaly Csikszentmilhay sobre el fet de fluir. Els autors relacionen el moment blanc (l’abstracció mentre crees) amb el moment no-ment del zen. Cal  imitar els infants, que són creatius per naturalesa.

Pel que fa al segon apartat, destaquem les observacions de Teresa Amabile sobre les accions que poden inhibir la creativitat en els nens. Expliquen la teoria de les intel·ligències múltiples de Howard Gardner. Exemplifiquen experiències educatives:  les escoles bressol de  Reggio Nell’Emilia perquè apliquen un mètode en que combinen la curiositat infantil amb projectes que tinguin una rellevància social. També destaquen una escola pública d’Indianapolis en què organitzen els grups per interessos dels alumnes i no pas per les edats. A més, cada grup té l’acompanyament d’un adult expert. Basen el seu mètode en el concepte gardnerià de les experiències cristal·litzadores.

Quant al marc laboral, perquè un treballador es comprometi amb l’empresa —i desplegui tot el seu potencial creatiu—, cal que se senti satisfet en la feina. Per crear un bon clima de treball, les organitzacions han de ser democràtiques i han de permetre el flux lliure de les idees. Analitzen les claus del model nipó que aprofita la tradició per millorar qualsevol producte. És per influència de la filosofia zen. La creativitat és la reinterpretació personal de la tradició. Però un altre èxit ha estat la miniaturització. També es fixen que les bones empreses són les que saben conviure el corrent innovador amb el més conservador.  Exposen la teoria de Michael Ray que explica perquè en les empreses s’és reticent a les novetats. Recomanen que l’atenció hauria de ser en el procés i no pas en el producte. Això comportaria un creixement personal del treballador i, per tant, més satisfacció i compromís amb l’empresa. Desaconsellen la política de molts executius d’imposar pressió perquè la seva plantilla rendeixi.

Finalment, en l’últim apartat, parlen sobre el valor social de la creativitat. Expliquen d’una banda la teoria de George Land. Segons aquest professor l’actitud humana davant d’un problema és similar al de la naturalesa: exploració, solució i reinvenció. De l’altra, fan referència a Dean Simenton i la seva teoria que la civilització humana ha registrat alts índex de creativitat quan petits grups competeixen.

Apunts

Anuncis