Estrenem curs i hem encetat la primera reunió d’equip. Havia fixat tres objectius. Havíem de reflexionar sobre les inscripcions, havia d’apuntar inquietuds i havíem de fixar els objectius d’aquest curs. He de confessar que me l’he preparada un quart abans. He decidit que hauria d’aplicar l’horitzontalitat. María Acaso de  nou.

Quan vaig llegir el capítol referent a la relació entre pedagogia i poder em va obrir bastant els ulls. Mentre en llegia els diferetns apartats, havia de parar la lectura. Em rebotien al cap records de conflictes. Si gratés un mica cada cas, la mare dels ous hauria estat una. Em sentia atacat, qüestionat —o insegur, que és el mateix— i em defensava armant-me de jerarquia i d’autoritarisme.  Així doncs, el que he prioritzat a l’hora de planificar la sessió d’avui, ha estat la disposició de l’espai. Primera sorpresa, m’he trobat les cadires de l’aula disposades en forma de U. Algú ha dit que la Sara l’havia deixada així des del curs que va fer al juliol. Sembla mentida, però l’aula feia més goig. M’ha facilitat formar un cercle al mig de la sala.

 Primer símptoma: he començat i he acabat la sessió de la mateixa manera: assegut. Hem estat capaços d’elaborar un mapa amb els aspectes que haurem de deliberar per millorar la inscripció en petits grups. M’ha costat temporalitzar. No hi penso mai que es genera un debat interessant. Ens hem passat de cinc minuts, però.

En el segon punt, ja m’he embolicat. M’ha costat comunicar l’objectiu i el que m’havia frenat de transmetre, és el que m’ha sortit més fluid: alarmisme. Ho he tallat proposant-los la pausa. Ens hem anat a la cafeteria un xic moixos, però de seguida s’ha generat brogit per les tertúlies.

Hem reprès amb el darrer punt. He estat incapaç d’explicar-los el problema que tenia. D’entrada, he provat un experiment. Els he demanat que diguessin quina reunió els havia colpit més. Em pensava que tothom diria la darrera, i el resultat ha estat divers. N’han enumerat quatre més—d’un total de vuit. Els he explicat perquè havia improvisat aquesta investigació.  María Acaso, de nou. Eren reunions que no havien estat simulacres, sinó que hi havia un contingut vivencial o experiencial. Per tant, potser que ho tinguéssim present a l’hora de planificar una sessió, si hem de fidelitzar els alumnes. He aprofitat per advertir que no ens havíem de deixar influir —ha estat tema d’una tertúlia de la pausa— pel desànim dels alumnes, sinó al contrari. Hem de ser capaç d’apassionar-los perquè ens recordin sempre.

Després d’aquest petit moment de lucidesa, he volgut reprendre l’obejctiu, però no me n’he sortit. M’han volgut ajudar, però encara m’he desorientat més.

He llegit els objectius que havien apuntat:

  • Elaborar un model d’unitat amb el decàleg aplicat
  • Recopilar un arxiu de tasques i materials diversos relacionats amb costums o tradicions
  • Atendre la diversitat I
  • Proposar llibres de lectura en els nivells bàsic i elementals
  • Atenció a la diversitat, avaluació competencial, pràctica reflexiva, gestió de la diversitat i aprofundir en el canvi de mirada

Si els he volgut demanar un cop de mà a organitzar les properes sessions, és perquè fa temps que sento aquestes objeccions:

  • Fa temps que barrino que les sessions han de ser més vivencials i no pas tan teòriques (els resultats de la prova així ho demostren). És a dir, xerro massa. Per tant, participen poc
  •  Si a l’aula proposem tasques o projectes per implicar els alumnes, he de fer el mateix amb els companys en aquestes sessions. Per tant, entre tots hem de desenvolupar prototipus o plans d’actuació (és una de les reunions que han valorat positivament). De retruc, aprenem a gestionar un projecte, l’autonomia, les ganes de compartir, ja que tenim una experiència o un producte per mostrar…
  • Així també atenem la diversitat: diferents projectes, responent totes les inquietuds apuntades.

Que clar que es veu des de la distància! Tal com he dit, l’Isaac ha volgut ajudar-me suggerint dos possibles objectius: aprofitar les reunions per treballar la intel·ligència emocional, però que cadascú formulés un compromís. Ha defensat la seva proposta per sistematitzar la seva labor. La Rosa Carme ha saltat contraargumentant que fixar-se objectius l’angoixava. Àngela Maria! En un instant han tret un altre problema: el de la direccionalitat. El que et va bé a tu; a mi, no. Jo ho entenc d’una manera; tu, de l’altra. Novament, María Acaso.  Hi he vist una ocasió per treure’n una conclusió per atendre la diversitat. Ja acceptem la varietat de solucions o respostes, però com les gestionem? Ens espanta mancar de barrets per a tants caps. Els he demanat que en una situació similar a l’aula què fan? Llavors, ja m’he vist sotjant les cares dret. Quan me n’he adonat, m’he tornat a asseure i mirar de concloure el debat. Al final,  han demanat quina conclusió havíem pres: cadascú escriurà un comentari explicant com pensa encarar o bé solucionar una inquietud.

Quines conclusions he de treure d’aquesta sessió?

  • Continuo sent un negat amb l’escolta activa.
  • Continuo imposant (xerrant).
  • Continuo perdent-me com a moderador. No sé recollir les varietat de conclusions.
  • He demanat disculpes per no haver sabut atendre la diversitat en les reunions.
  • He atès totes els temes que van apuntar. Els he tractat amb la mateixa consideració.
  • He tingut més en compte  la forma que no pas el contingut. Per això havia muntat la reunió, no?

Tot i que he aixecat la sessió amb la sensació que hem acabat com el rosari de l’Aurora, estic satisfet dels resultats, del desenvolupament i de les actituds que he observat. Val la pena destacar la valentia, generositat i confiança de la  Rosa Carme explicant-nos una experiència personal.

Advertisements