4a sessió amb el D. Després d’haver reflexionat sobre la sessió anterior, vaig donant-hi voltes. Hem de tornar a introduir en les sessions un element detonant, com recomana María Acaso. La diada pot ajudar: la Castanyada.  Així doncs, torno de la piscina. Em poso al davant de l’ordinador i en cinc minuts tinc planificada la sessió. La Lourdes se sorprèn i em diu que sóc un xulo. Li dic que no, que és la #rEDUvolution. Mou el cap resignadament.

Aprofito que la Núria ha sortit abans de l’aula i munto l’ordinador. Entra un parell d’alumnes. Em pregunten si disposen les cadires en cercle. Els ho agraeixo. Aixeco el cap i m’adono que gairebé ja han arribat tots. Els disparo la primera reflexió: com es van sentir decorant el got. Surto per anar a buscar la programació i l’estoig amb els retoladors. M’assec amb ells i comencem la posada en comú. Algú, tímidament, respon que s’ho va passar bé. Alguns altres assenteixen. Intervé la Lourdes, alumna. Vol liderar l’oposició. Confessa que odia les manualitats perquè és maldestra, tot i que no va poder venir en aquesta sessió. El Víctor la defensa dient que pensa el mateix. “Caram, qui ho diria perquè et vaig observar i t’hi vas implicar”. Els explico que els vaig anar observant. Feia molt de goig contemplar-los: unes alumnes assegudes a terra retallant diaris i compartit el material que havien portat. Es van anar formant petits grups en què feien el mateix. Sort que no ens agraden les manualitats. Algú va dir que havia tornat a sentir-se com un infant. La Pilar confessa que no n’havia fet mai de petita. Ha viscut les manualitats dels seus fills. Reconeix que s’ho va passar bé.  Acabo reflexionant en veu alta: és molt important que se sentin com a nens. Són el paradigma de l’aprenentatge experiencial. Com aprenem sense prejudicis. Agraeixo al Fran que s’atrevís a fer l’observació pertinent que la sessió de dimarts va ser un rotllo.

Els plantejo un nou experiment: fer la resta de la prova amb un altre ambient. Els recordo que ens vam comprometre a plantejar-nos reptes. Per tant, els ofereixo la possibilitat de celebrar la Castanyada acabant la prova inicial o bé acabar la prova inicial celebrant la Castanyada. Desconcert. N’hi ha que de seguida s’hi engresquen. Llavors, els plantejo el repte: tenen mitja hora per anar a buscar tot el que faci falta per al sarau. Salten amb un bot de la cadira i desapareixen. Tots.

Aprofito l’estona per muntar les taules. La de la tarima pesa un ou. Arriben primer el Carles i el Jaume amb un parell d’ampolles de moscatell. Tot seguit, entra un altre grup. Duen aigües i coca-coles. També obren un paquet de glaçons. Apareix un altre grup carregat de bosses de castanyes i dues capses de galetes. Finalment, esperem que arribin la Conxi i la Isabel amb la mistela. El David, que s’ha ofert del reportatge de la sessió, ens anima a fer un brindis plegats. L’ambient és distès. Aprofito per continuar la classe.

Projecto a la pantalla els darrers exercicis. Els fan desimbolts. De vegades, riem perquè se m’enganxa la llengua a l’hora de llegir en veu alta les instruccions  la correcció de l’exercici. Mentre treballen ara s’aixeca una alumna i pica unes patates, ara s’aixeca un altre i beu. Al final, queda pendent els dos últims exercicis del marc sociolingüístic. Decideixo que se’ls mirin a casa.

Els darrers que se’n van són la Mònica i el Jordi. Es giren, em somriuen i comenten amb el polze amunt: “Jaume, ens ha agradat molt avui!” La primera Castanyada que ha rutllat. Al final havia desistit celebrar-les. Els alumnes no es coneixien gaire. Estàvem tots tallats al voltant de la taula. En canvi, ahir, va ser la millor. Fins ara.

Anuncis