7a sessió amb el D. Tinc la sensació que tal com estructuro les sessions són una  de freda i una de calenta.  Em vaig aferrar al repte que em van plantejar com a mètafora per planificar la classe. Recordo que m’han desafiat a fer una classe la primera hora sota un arbre i la segona a una taula d’un bar.  Els vaig presentar la sessió i quan els vaig demanar com volien que comencéssim, la Laia va aprofitar l’ocasió per erigir-se en delegada del grup: “Jaume, primer,  treball de grup!” Tot seguit, es van ajuntar pels continguts. Si tinguéssim un indicador de motivació aquest moment hauria disparat el nivell. Vaig repassar mentalment la reacció en aquestes primeres sessions. Tenen ganes  de trobar-se, de discutir o bé de compartir el full de ruta que els havia enviat dissabte. Em passejo i els observo. Com sempre, em fan enveja. Algun grup s’estranya que sigui tan fàcil el seu contingut. Continuo detectant certa angoixa. Sembla que simplificar sigui trair els companys. Continuem el mite de l’estafa en l’educació.  Flipo. Així és com s’inverteix la classe. M’adono que no sóc l’únic que hi fa un aprenentatge, sinó també ells. S’han d’anar arrancant l’armadura de l’ensenyament tradicional. “Quin dur aprenentatge!”, com canta Maria del Mar Bonet.

De Fran Reprenc l’atenció. Ens hem de centrar, ara, a redactar l’article d’opinió. Comenten les respostes que els vaig demanar. Percebo que se’ls fa difícil planificar un text. Ja el voldrien escriure. Una altra estafa de l’educació: centrar-nos en resultats i no pas en el procés. Els desafio a conèixer les preguntes que completa un text argumentatiu. Les apuntem a la pissarra. Podeu mirar la presentació a l’enllaç de la sessió. Els demano que contestin les dues primeres: el motiu del tema i l’opinió. M’abstinc de comentar les respostes; percebo que els fa mandra preparar el text. Continuem. Els demano que ara pensin en arguments.  Els escolto en la posada en comú. Intento establir un rànquing. La majoria n’ha apuntat només dos, o com a molt tres.

De Fran, el docent rampant

Em sento insatisfet d’aquesta segona part. Reprenc la classe magistral. Deixa de ser narrativa per ser descriptiva —i perceptiva—. Me l’hauria de currar una mica més. Em deixo arrossegar per la incertesa de la part col·laborativa. Com costa deixar de ser docent rampant.

Anuncis