10 sessió amb B3. Fa dies que em noto neguitós. Des que algú va recordar el nombre de sessions que resten—travessem l’equador—, se’m va fer un nus a l’estómac. Em pensava que dominava aquest pànic… Hauré de finalitzar el trajecte. Encara no he valorat l’experiència amb el grup. Segons els meus càlculs, ara ja tocaria. A més, hem acabat la primera unitat!! N’hi ha que vénen entusiasmats per escoltar cançons o per veure què m’empescaré. D’altres, en canvi, s’asseuen resignats. Els agradaria que obrís el llibre i l’anés seguint.

Ara que ja n’hem fet unes quantes, de cançons del dia, cal una valoració. S’ho prenen molt a pit. Ahir, la Ximena em feia arribar la lletra i l’explicació. No podia imprimir el document a casa. La Leticia va venir amb una fotocòpia per a cadascú amb la lletra de la cançó, excepte per al professor. Visca la #rEDUvolution!  Un altre aspecte per comentar és que els costa moltíssim l’explicació en català. Confessen que no poden controlar l’emoció ni el discurs. Tenen fortes palestres amb el traductor simultani.  A més, aprofitem l’avinentesa per conèixer-nos una mica més. Ahir la cançó de la Ximena va ser tota una declaració de principis seus. La Leticia va posar una actuació en directe de Charly Garcia. En vam descobrir un grup de fans. Va sortir a la conversa records de la dictadura argentina i uruguaiana. La Mariana va ajudar la Leticia a descobrir-nos a qui es referia vertaderament el cantant dels personatges que esmenta en la cançó.

No les tenia totes, però vam acordar la segona tasca. Potser ho vaig embolicar, però van tenir ganes de conèixer la trajectòria de la ILC. Ara la nau haurà fet un viratge.  De totes maneres, mantinc la lectura dramatitzada. Vam anar a la biblioteca a buscar llibres. L’Antonio i la Leticia m’esperaven cadascú amb un llibre de Paco Candel. Eren en castellà. L’ànima els va caure als peus.Em va saber greu. Rodoreda va triomfar. La plaça del Diamant i Jardí vora el mar. Vaig trobar el llibre de Laura Borràs com Dos amants com nosaltres. La Mariana me’l va prendre de les mans. Creia que en podria treure un bon fragment. La Cristina la va renyar: “No és dels escriptors que treballem”. L’endemà,  a la biblioteca, devien haver recollit més ànimes. Finalment, a l’Antonio li vaig endinyar Paraules d’Opòton el Vell. Va arronsar el nas. Les rodoredianes van acollir la Nataliya.

Em costarà abandonar la petita nau que acompanya El Barco del Exilio. Mentre repassava aquesta entrada. M’han fet un parell de regal: el  Joaquín m’ha fet administrador de la pàgina a Facebook —ai, mare!— i de cop i volta catorze persones m’han demanat amistat.

Advertisements