12 a sessió amb el B3. Avui som poquíssims: cinc persones.  Per sort tenim connexió. Així doncs, arranquem amb la cançó del dia. Toca a la Gina. Mentre es descarrega el vídeo, faig la roda que tenia prevista com a escalfament. Els demano com volen que sigui la seva parella ideal.

Introdueixo el text que llegirem. El vaig triar perquè anava com l’anell al dit amb el nostre projecte. La conversa tracta sobre l’exili i la llibertat. Descobreixo que l’autora del text, Núria Martí i Constant, és de Calella, tenim la mateixa edat i ha treballat al CNL de Girona. Més picades d’ullet d’aquest projecte.

 

He de fer de parella de la Gina. Em toca fer de lector. Em pregunta a quin país m’exiliaria. Li responc l’Argentina o bé el Canadà. Ella em contesta que va provar d’anar a Itàlia. No li va agradar gens. Va anar a Gènova. No li va agradar la ciutat, el desordre regnant ni l’actitud de les seves compatriotes. S’hi adreçaven en italià, cosa que la va sorprendre bastant.  El seu avi va deixar Palermo i va emigrar al Perú. Em va mostrar el retall de diari que li havia enviat la seva mare. La notícia informava de l’invent del seu avi: un carburador per eliminar el fum dels automòbils. Em va relatar força records. Per exemple, va morir d’un càncer de pulmó. Van descobrir que havia viscut molts anys només amb un, de pulmó.

Fem la posada en comú, però avui l’Antonio es revenja que no hi ha la Mariana. No parar de xerrar. Ben poc comentem de què han parlat amb la parella. Ens posem a explicar sobre l’art d’insultar, la part més oblidada de l’aprenentatge d’una segona llengua. La Zosia pensa que si estudia un doctorat s’especialitzarà en els renecs. Assegura que l’espanyol és la llengua que recull més varietat d’insults. Pensa començar a aplegar-los. Li fa gràcia el que deixa anar en un moment l’Antonio. Adverteix que per Andalusia tothom s’insulta afectuosament. En canvi, ningú suporta que els diguin “idiotes” per exemple. És ben ofensiu. Vam practicar ben poc de català; ara de cohesió, un “colló”.

 

Anuncis