14a sessió amb el B3. “Els camins de la incertesa són insondables”, com  defensen María Acaso i Elizabeth Ellsworth. Bona prova va ser aquesta sessió. Els vaig voler sorprendre cloent la cançó del dia. La Nataliya —per cert, li vaig demanar permís per anomenar-la Nataixa; va dubtar un moment, però em va dir que sí— es va atrevir. Era una activitat que l’aterria. Va introduir Patricia Kaas, una cantant francesa admirada a Rússia. Ho va corroborar la Victoria. Ens va explicar que la coneixen per Madmoiselle Blues.

Després va ser el meu torn.Per si de cas, em vaig concentrar clavant la mirada a la pantalla. Em fa por compartir per no emocionar-me. M’ha passat un parell de vegades: quan vaig mostrar el vídeo de la primera fase de l’equip de treball o en les II Jornades, vaig mirar el vídeo estintolat en una columna. Quan es va acabar l’actuació del cantant flamenc, vaig contemplar mitja dotzena de cares fascinades. Algunes nines espurnejaven. Tots, embadalits.  Em van anar interrompent l’explicació. Em van demanar de tornar-la escoltar. En aquesta ocasió,  els vaig mostrar la lletra. Finalment, el vaig llegir en veu alta comentant-lo, improvisadament. D’entrada, pànic. T’hi capbusses i t’excuses que són els avantatges de ser professor d’educació no reglada. Em vaig limitar a respondre’m  una pregunta: què atrau? D’entrada, la composició musical. Els primers acords del piano, lànguids i dringadissos,  em recorda l’inici de La relíquia de Maria del Mar Bonet. En segon lloc, com la interpreta Miguel Poveda. Corprèn.  Estremeix com canta la tonada “com una trena negra”, tot i que entens com una pena negra. Sort que vaig apuntar el títol a la pissarra. Havien comprès un bes sense por. Continuem. Ens endinsem en la recreació poètica.

Captiva les imatges que transmet la poetessa: d’una banda, el constant joc cromàtic  — antitètic—  de les imatges ,  negre i blanc (gessamins i nit morena, blanca bugada de sal, trena negra, el corb i les gavines, carbó) fins a la negror de la tercera estrofa (carbó d’amor, lluna cega…); de l’altra, el reflex (L’aigua roba gessamins al cor de la nit, carbó d’amor dins dels ulls, la mar dins de la lluna cega…) i els elements mariners (port, vaixell sense bandera, escullera, gavines, mar) —que ens obligava que  aparegués en aquest curs, en el projecte—o la comparació com una trena negra que evoca les cordes per amarrar una nau. Destaca els altres recursos que empra l’autora: el polisíndeton (“Tu i jo i un bes sense port”), les anadiplosis —marcada en l’actuació—  de la darrera estrofa (” Carbó d’amor dins dels ulls/i els ulls dins de la tristesa./La tristesa dins la mar,/la mar dins la lluna cega./I la lluna al grat del vent…”).

Pel que fa a la trena negra,  em van venir al cap el sonet del rector de Vallfogona, però també el poema de Laura Corsà i la tornada d’ El testament d’Amèlia ( Ai, que el meu cor se’m nua com un pom de clavells). Deu ser un símil de l’aigua irisada de la mar o bé el desencadenant dels sentiments? La parella pot estar ajaguda d’esquena i per tant l’objecte del desig, on es perden els besos al llarg de l’esquena?

Aquest poema em suggereix el final d’un amor. Ho demostra aquest bes sense port, sense destí, en vaixell sense bandera, una parella d’amants en una relació erràtica i amb l’amenaça del corb al fons de l’avenc, plana una depressió per la ruptura?  Si fos així, no m’estranya que la segona estrofa em recordi les cabòries que devien ballar per la ment de l’heroi medieval perdut pel bosc,  la follia  del cavaller embogit per la pèrdua de l’aimada i,  per tant, sense una fita per acomplir.

La Victoria es va estranyar que si una persona vol deixar l’altra senti tristesa. És pragmàtica. Riu-te’n de l’ànima russa! La Gina no hi va estar d’acord, tot depenia com fos l’experiència. Em defensava que una ruptura pot ser trista, encara que siguis tu qui la proposi. L’Antonio, en canvi, ens va tombar aquesta interpretació. Va dir que el mar, el vaixell i el bes sense port representava un amor lliure. Devia haver escoltat la versió de Maria Cinta?

Després d’aquesta discussió, vam prosseguir la sessió treballant l’imperfet de subjuntiu. Em va costar aclarir la diferència de registre entre diferents preferències (Vull que sigui…/ Voldria que fos…). Tampoc no va reeixr gaire la preparació de la lectura. Teníem el fragment, però no van ser capaços de resumir-los als companys ni de preparar el guió de la gravació. Ho haurem d’improvisar dimarts. Sense gira feina. Serà la darrera classe abans de la prova. El repte: serem capaços de gravar la lectura —una de les tasques d’aquesta unitat— i de fer repàs abans de l’examen? Haurem d’ajornar la segona tasca per al  proper trimestre. La prova sí que és un corb al fons de l’avenc!

Per cert, més connexions musicals d’aquest poema:

Anuncis