De wallyir, extreta dhttp://www.morguefile.com/archive/display/676238

15a sessió amb el B3. No les tenia totes d’aquesta sessió i el grup em va sorprendre, com ja és costum. Visca la incertesa!

Els exposo com havia plantejat la sessió: fer una de les dues tasques que ens havíem fixat en aquesta unitat i, després, repassar per a la prova de dimarts i dijous. Cares de perplexitat. D’entrada, comenten que, el curs,  se’ls ha passat volant —un bon senyal? Ho confirmarem el 19 de desembre—, ja no pensaven en la prova —el meu Palomino crida: “Mentiiiiraaaa!!” Accepten el pla de treball. S’agrupen per les lectures. Alguns acullen companys que s’han quedat sols. Exercito bessons i glutis anat avall i amunt fotocopiant els extractes. Una còpia se la queda un servidor, per poder confeccionar el muntatge final. S’hi estan una bona estona preparant la lectura.  Potser passa mitja hora.

Quan m’anuncien que ja estan a punt, negociem els criteris avaluatius. Improviso a la pissarra una rúbrica o pauta de revisió. Fixem què valorarem. Atenció!

  • Gosadia
  • Comprensibilitat
  • Fluïdesa
  • Pronunciació
  • Dramatatització (incorporo aquest aspecte)

Aquesta vegada tinc a punt la gravadora. Amb l’estona, s’ha apagat. No hi ha manera d’engegar-la. Au, escales avall a demanar ajuda. La Lourdes me la posa a punt, la gravadora. Disposo la taula i les cadires per gravar la lectura. S’ofereixen la Cristina, la Nataixa i la Zosia per ser les primeres. Surten a fora de l’aula per assajar. S’hi passen un bon quart. Una companya, desesperada, les avisa que han de començar. Han preparat una teatralització de La plaça del Diamant. M’ho ensumava. Les gravo, amb el seu consentiment. Quan acaben, només sóc capaç de comentar-los. Avui ha nascut una nova modalitat olímpica: Colometa’s running. És el torn de les valoracions. Els comanys s’hi solidaritzen. Consideren que ho han fet molt bé. Percebo alguns somriures malèvols. Algú pregunta si la valoració és en grup o bé individual. Quan en demano aclariments, fan l’orni. Sóc un malpensat.

Aquest matí hi he reflexionat. Algú em pot acusar que el resultat d’aquesta tasca no té ni cap ni peus. Ho accepto. Ara bé, anem per pams. La Cristina des d’un bon començament es va confessar admiradora de la literatura rodorediana. Va voler homenatjar-la amb aquesta teatralització. Les companyes s’hi van sumar amb la idea. Desconec si a Veneçuela era directora teatral o guionista de culebrots. En segon lloc, d’acord, no s’entén gaire la lectura. Fa quinze dies que la Nataliya va canviar de dir: “No parlaré mai català” a confessar: “Necessito una mica més de temps”. Ja que destaquem les transformacions. També n’ha patida una, similar a la de la protagonista de la novel·la. Es deixa dir pel nom més afectuós, Nataixa, que no pas l’oficial. Finalment, la que fa de Colometa és una polonesa que ha viatjat mig món com a cooperant.

Després, va ser el torn del grup que escometien un fragment de Paraules d’Opòton el Vell. L’Antonio, la Leticia  i la Cristina, que substituïa la Ximena. Van mirar d’estar a l’altura del grup predecessor. Van llegir el text drets, davant de tothom. La llàstima és que es van anar turnant la lectura. Per tant, es van carregar la dramatització. També els va costar pronunciar algun nom asteca.

Tot seguit, va prosseguir la Mariana i la Gina. Ens van llegir el final de Jardí vora el mar. La Mariana, però, va contextualitzar abans la novel·la. Vam tenir present un dels criteris: el de la comprensibilitat. Aquesta vegada es van repartir el rol dels dos personatges, però es van turnar també el del narrador. Perdia l’efectivitat de la lectura. Llàstima.

Finalment, la Rocío i la Loli van llegir un extracte d’un conte de Pere Calders. Van triar un passatge bastant còmic. Els va faltar creure’s una mica més l’activitat. Haurien aconseguit que els companys estiguessin pendents de la lectura.

Els tres quarts restants, consultem els exercicis de la prova model.

Ara és quan em foten fora del projecte. Em sembla que he venut fums d’encenalls.

Advertisements