Després de la desinflada del projecte, l’hem anat camuflant preparant activitats que van apuntar que es podien fer en els barris.

Vaig aprofitar la setmana dels barris més cèntrics per anar a comprar. Em calia un motiu. Ja me’l van proposar el Carlos i la María Laura, una parella veneçolana, muntar un dinar amb plats típics dels llocs d’origen de cadascú. Em sembla que la classe se’m va anar de les mans, com sempre. Cadascú va pensar en un plat o una beguda. Vam anar apuntant els ingredients a la pissarra. És un bombardeig constant de paraules. Ens vam polir bona part de la classe. Per reconciliar-me amb el llibre de text, nova ensopegada. Tries un exercici, però quan l’apliques a l’aula et desmunta la bastida. No serveix per practicar el que has ensenyat. Els quadres teòrics van per una banda i els ítems dels exercicis per una altra. Llavors, l’objectivitat t’abandona i només fas que trobar-hi pegues. És una llàstima que prevalgui  a l’hora de dissenyar les activitats que siguin similars als de la prova. Però si encara els falta 90 hores per fer la prova!!

Dijous, vam prosseguir. Ara era el torn de l’ús dels quantitatius. Es van demanar si tenien els ingredients per parelles, com a bons veïns. Això va servir per introduir els quantitatius.  Finalment, per trencar l’ambient espesseït vam anar de restaurant, que és una de les tasques del llibre. Em va recordar temps passats, prenent la comanda de cada alumne. Ep, al final de classe, l’Edgar em va demanar que li dediqués el llibre.

La setmana passada, però, ja no sabia com encarar les sessions. Dimarts ens vam dedicar a descriure’ns. Va anar preguntar-los com eren. Tothom em va respondre que bé! Quan vaig presentar la sessió, es van adonar de l’errada. Vaig seguir els exercicis del llibre. Cafre, sí, ho reconec. Ara, es van ensopir bastant. Al final, vam improvisar un qui és qui de carn i ossos. Vaig formar parelles. Cada un era un component d’un del bàndol. Ens vam seure cara a cara els dos grups. Un alumne preguntava a la seva parella per un company del seu equip. Segons la resposta, els companys s’havien d’aixecar i sortir del grup. Així vaig descobrir que per als meus alumnes sóc gran. Em va sortir de l’ànima: “Que cabrons que sou!”

Dimarts era la Carmen qui estava disgustada. Havia tingut una palestra familiar.  Avui sóc jo qui mostro descontentament. Entro a l’aula arrossegant l’ànima pels peus. Com a escalfament, apuntem els noms d’escriptors que tenen algun  carrer. Alguns es van engrescar amb questa labor d’investigació. La Mercedes confessa que ha après aspectes desconeguts dels literats. Els demano que m’han d’ajudar a planificar les sessions que ens queden. Tenim resolta l’última. Ens en falten tres. Per tant, improviso tres grups. Apunto a la pissarra els objectius i els demano que proposin com els podem assolir. En cinc minuts, cada grup ja està a punt per exposar-lo als companys. Demà, prepararem el Dia Mundial de Poesia. Els vaig demanar que vinguessin amb una poesia en la seva llengua. Espero que els pugui gravar. Ara, continuo amb la dèria de la taula. Escriuran el text en unes estovalles. Seran amb què pararem l’àpat de cloenda del curs. No cal que us digui que van obrir uns ulls com taronges. Sense adonar-se’n, em van animar a continuar amb la #rEDUvolution.

Advertisements