Des del curs passat, tenim costum que l’última reunió, en què encara hi ha tot l’equip, esdevingui una experiència d’aprenentatge vivencial. L’any passat vam visitar el Centre Experimental d’Arts Vallgrassa. Enguany, l’hem convertida en un repte:  crear un calendari amb les nostres fotografies. Va néixer en una conversa hilarant mentre fèiem una pausa, arran d’haver experimentat la rúbrica per valorar la nostra competència digital per al taller de la 3 Jornada d’aprendre llengua en el s. XXI.  Humor i creativitat van de bracet. Segons diuen, un acudit és similar al procés creatiu: s’origina quan provem de relacionar dos elements dispars.

S’acostava la data de la reunió i encara no havia pres cap decisió. Hi vaig donar voltes  un dia mentre dinava amb la Lourdes i la Núria, companyes del Servei. Vam estar preveient altres possibilitats. Ara bé, un cop estudiades, la idea inicial ens permetia desplegar els mateixos objectius que ofereixen empreses especialitzades en creixement grupal (fermar la cohesió del grup, augmentar i millorar la comunicació i la capacitat d’atenció del grup, reduir estrès i conflicte laborals…). A més, després de comprovar l’entusiasta  reacció de les companyes, vaig decidir que havíem de tirar endavant el  calendari. A més, celebraríem un dinar elaborat per nosaltres mateixos.

En primer lloc, vaig obrir un document perquè cadascú apuntés quin mes volia representar, quina fotografia recrearia o homenatjaria, què duria al dinar i quin lloc proposava per fer el pícnic. Em vaig esverar tant amb la idea que vaig escriure una convocatòria que no s’entenia gens. A mesura que anaven passant els dies, ens sorpreníem amb les propostes. Teníem ganes d’arribar el dia per comprovar com es materialitzaven les propostes.

foto de Núria Comas

Vam començar la reunió. Primer, vam apuntar les expectatives per al proper curs.  Tenim ganes de saber gestionar els grups a l’aula i d’aprofundir en la metodologia dels projectes…. Després va venir quan el maten. Estava tallat, però només vaig ser capaç que necessitava ajuda. Dit i fet. Vam establir el torn de les fotografies.  Mentre unes es preparaven al bany, els altres condicionàvem l’espai. Vam penjar unes tovalles a la paret per fer de fons. La música va funcionar, però estàvem tan engrescats i concentrats per al resultat que no en fèiem cas. Projectàvem la foto perquè ens servís de guia.

Jo diria que vam ser capaços que fluís tot. Ens vam ajudar. Vam ser capaços improvisar alguna disfressa. Però tots ens hi vam implicar, de valent. Vam riure. En algun moment ens vam atabalar: tothom volia dirigir, tothom fotografiava. He de confessar que això que mitja dotzena de  paies et vagin retratant tapat amb una carpeta i et vagin ordenant: “Jaume, posat de xulo!” “Noooo, així noooo,  enlaire, tio, enlaire ” Només em veia amb cor de preguntar: “Què he de tirar amunt?!” S’ha de ser molt, però molt professional. No és el meu cas.

Ara ja tenim material per practicar l’edició fotogràfica. Que es prepari Corporación Dermoestética! En un tres i no res, tindré un cos 10. Adéu , papada! Adéu, al·lopècia! Adéu, bosses! Benvinguts, abdominals! Passeu, passeu, que de les tristors en farem fum…

 

Vam seguir tots els passos que enumera Carlos Cortés: proposta de projecte, buscant equip, compartir objectiu, repartiment de rols (hem arribat a la conclusió que l’hem de millorar: ens falta un equip artístic), lideratge, tensió, pausa, creativitat,  fluïdesa, passió i celebració —el dinar va ser magnífic: les cares no enganyen (no em refereixo a aquesta, sinó a del final!).

Comprovat. Com esmenta Fernando Trias de Bes, les rialles redueixen l’estrès i genera productivitat (ens van esmerçar a l’hora de fotografiar-nos, però l’amateurisme té un preu…), motivació i comunicació. Se’ns presenta Lady Gaga i li improvisem un modelet amb els treballs penjats a l’aula. Ara bé, el projecte també havia de ser una experiència d’aprenentatge. Francisco Sáez recorda les conclusions de l’investigador nord-americà Robert Provine:

“La gent feliç aprèn més de pressa perquè estan relaxats i oberts a noves experiències” i “La gent feliç pren millors decisions, perquè no estan en situació de crisi”. Així doncs, espero que aquesta experiència ens hagi servit per tenir-no en compte a l’aula quan rebem el nostre alumnat.

 Cliqueu aquí per veure’n el com-s’ha-fet

Fonts:

EGUIAZABAL, Ana: El “Buen Sentido del Humor” en las organizaciones