foto de Sebastià Giralt, Sàtirs i bacants, extreta de https://www.flickr.com/photos/sebastiagiralt/518158783/

Quan t’ofereixes a accions formatives de caràcter voluntari, sembla mentida però són molt més agraïdes i satisfactòries.  Acabada la sessió que va muntar el Joan Ton Pons sobre la mitologia grega, vaig oferir el meu taller complementari: repassar la mitologia en òperes. A l’hora de seleccionar-ne els fragments, ja vas establint uns criteris i un fil argumental. Podíem fer un repàs històric. Així doncs, la tria va ser bufar i fer ampolles.

Vam començar amb l’obertura de L’Orfeo de Claudio  Monteverdi. Vam prosseguir amb el plany de Dido de l’obra de Henry Purcell. Em vaig oblidar de comentar per què havia escollit la versió de Victòria dels Àngels. També se’m va escapar d’esmentar que la figura de la reina cartagenisa és una precursora de la figura femenina de les obres de Giaccomo Puccini, condemnades per un amor no correspost  o bé impossible de consumir, com seria el cas de Manon Lescaut.

Tot seguit, dues àries de Georg Friedrich Händel. La primera responia per què Zeus (Júpiter) és un déu tan faldiller: qui es resisteix a la seducció de la princesa tebana, Sèmele. Per a l’audició de la segona, els vaig proposar que es convertissin en sismògrafs per registrar les oscil·lacions tímbriques de Polifem mentre ordeix assassinar Acis.

De Christoph Willibald Gluck, obligat triar l’ària Che farò senza Euridice?, cantada per Marilyn Horne i una ària, que recorda Casta diva de Norma de  Vincenzo Bellini, extreta d’Iphigiéne in Aulide. L’ària d’Elettra a Idomeneo de Wolfang Amadeus Mozart ens va ajudar a entendre l’ètim d’electricitat.

Quant al romanticisme, vam escoltar el duet entre Pirro i Ermione de Gioacchino Rossini en el muntatge del Festival de Pesaro entre pesos pesants com Chris Merrill i Montserrat Caballé. Es nota que és un espectacle de la dècada dels vuitanta, opulent. Per acabar amb Richard Strauss, Elektra i Ariadne auf Naxos. Vaig proposar que escoltessin l’obertura de l’última obra per descobrir què els suggeria la música, quin podia ser la possible trama de l’obra.

La nota disruptiva del taller: em vaig presentar amb un assortit de confitures, formatge fresc , oliverada i torradetes. N’havien d’anar menjant segons el que els inspirés el fragment musical.

Advertisements