Darrer apunt. També m’afegeixo a les trilogies menorquines.

Com es pot comprovar, de prometre a complir hi ha molt a dir.

 

 

Em va costar controlar els nervis. Ara eren les padrines qui ens calmaven. Vaig haver de sortir a comprar tabac i vaig descobrir la bellesa des Mercadal. De fet, abans, per trobar el recinte i aparcament, l’atzar ens va obligar un tomb  amb el cotxe pel poble. La processó anava per dins, però em feia molta gràcia observar els companys; per exemple, veure  Joan Amorós, neguitós com repassava el guió de la seva presentació amunt i avall d’un dels passadissos. Al final, amb la Teresa, la meva mànager, vam anar a fer les proves del moment disruptiu.

Presentació sense títol

provant l’àlies “S’al·lot de sa #rEDUvolution”

 

Va començar la conferència d’Alfredo Hernando. Em va posar en safata el moment disruptiu.  Em vaig adonar que la proposta serviria com a examen de la seva ponència —fot-li morro! Ens convertiríem en una escola21. L’activitat reunia els tres aspectes que destacava, però podien emergir altres objectius. Com ja vaig avançar, els participants van unir els punts cardinals de qualsevol experiència formativa. D’altra banda, calia que els protagonistes del Pacte notessin que l’havien de desplegar entre tots i que havien texit uns vincles tot aquest temps. Em sembla que ignoren la transcendència de la seva gesta i potser és el paper que hem d’assumir els forasters: recordar-los-ho.

Vaig aprofitar que Ismael Palacín ens llegia la Declaració de ses Salines per anar-me abillant. Ningú no s’hi va fixar.  Ara, quan el director de la Fundació Jaume Bofill ens va presentar, li vaig caçar la idea d’atracció, atracció fatal amb la cintureta que em va quedar traginant la càrrega explosiva!

Va ser pujar a l’escenari i tot va fluir. Volia, abans, advertir la Teresa que havia decidit esberlar el guió i que no patís. Em quedava amb dues parts: la participació amb el públic i les reflexions. Vaig mirar d’explicar-ho en la introducció, però només tinc present que vaig dirigir una mirada a la Guida Al·lès quan vaig confessar que m’estrenava en les petxa-kutes. Recordo cares d’astorament al començament perquè vaig saltar les primeres diapositives. Ara bé,   en el moment que em vaig treure la samarreta verda i vaig sentir l’auditori esclafir de riure, em vaig distendir. És el mateix que em passa a l’inici d’una classe o d’una reunió: un cop he superat el moment de tensió, em noto desimbolt. Em pensava que em costaria d’ explicar l’activitat. Recordo que tan bon punt vaig donar les instruccions van saltar quatre voluntàries —la Laura, la Peggy, la Roser i la Maria(?)— a fer arribar les madeixes als respectius punts de partida. Llavors, em vaig concentrar en les reflexions. Vaig mantenir el to irònic i humorístic. Tinc present la riallada dels assistents en veure per tercera vegada seguida (Jordi Jubany, Toni Morante i un servidor) la imatge d’una castell enlairant-se o bé quan vaig recordar els versos de Jacint Verdaguer que repetia Sergi Borges en les reunions de coordinació. Només tenia la fita d’explicar totes les imatges d’aquest apartat. Sé que vaig veure l’avís que em quedava la meitat del temps, i vaig agafar embranzida.  Només tinc present que el Palacín es petava i havent finalitzat vaig recollir la samarreta. Quan tornava al seient, vaig sentir que algú em tustava l’espatlla reclamant que no l’havia presentat. Em vaig adonar que m’havia oblidat de l’ordre de l’organització. Vaig introduir la única companya, ometent que era formadora de formadors i autora d’un blog molt recomanable.

Avalues el públic, però t’oblides de pactar i de presentar els criteris avaluatius. Cal, però? Les cares, i els braços, paguen. S’ha convertit en la imatge de les Jornades d’Estiu. Això és el que significa, per mi, disrupció a l’aula: provocar experiències d’aprenentatge i implicar l’auditori per bastir un projecte comú; en aquest cas, la ruta d’una odissea.  Em sap greu haver birlat els cinc minuts de glòria als companys… però va ser posar en pràctica el que creus. Per fer xalar a l’aula, el docent ha de ser el primer que s’ha de divertir. Ves, així descobreixes que tens fusta de pallasso!

Arriba l’hora del fòrum i t’has tret la tensió ja. Vols ajudar amb l’organització i t’ofereixes per sostenir un dels microfons -què han fet? Em vénen ganes d’intervenir. Em retinc, però l’autocontrol s’esvaeix de seguit. M’agradaria recalcar alguns punts. El grup  va presentar el dia anterior quins eren els objectius que es fixaven i la metodologia perquè cada centre educatiu esdevingui autònom.  Ara bé, caldria recordar que iniciar un procés no és sinònim d’aconseguir els objectius fixats. És un destí i no pas un resultat. I que els canvis necessiten temps.

M’hauria agradat confessar que sentia molta enveja del grup. Entenia quan la majoria del voluntariat expressava que tenia ganes d’assistir a les reunions i se’ls escapava confidències o bé eren incapaços de descriure tot el que sentien perquè és impossible. Em recordaven Boris Mir quan parlava del seu equip. Rememores moments compartits amb l’equip de què formes part. Comparteixes complicitats i bromes que només entenen els components de l’equip i quan relates l’anècdota notes que perd la gràcia.

M’ensumo que la reacció de la petxa-kutxa va ser similar a la presentació que vam preparar de bona pràctica per a la I Jornada d’ensenyar llengua en el segle XXI. Teníem clar que havíem d’exposar tant el producte com el procés perquè havia estat prou signigicatiu. També volíem reflectir l’ambient de treball. Vam debatre si preparar una exposició més formal i acadèmica o  més aviat informal. Va guanyar la darrera opció. De totes maneres, elaborar-la col·laborativament va suposar una prova d’eficiència i de satifacció. Em preocupa que encara ens debatem si és adequat incloure l’humor en l’educació.  És just i necessari.

Anuncis