5a sessió amb el D. Tal com havíem previst, un dels objectius de la sessió era bastir un símbol que representés tant el grup com el curs. Ja vaig avançar que la djscussió pel Whatsapp treia fum. Hi havia dues tendències: unes venien amb una idea ja i els altres volien deixar-se emportar per la sorpresa.

De totes maneres, abans de començar, vaig demanar a l’Eva que expliqués per què havia triat la cançó de Michael Jackson i companyia per a la sessió passada. Vaig voler llegir l’acta, però amb els nervis vaig fer anar de bolit el sistema operatiu de l’ordinador. El Joel va recordar la sessió. Va costar trencar el gel, però es van animar a començar a construir l’arbre. Al començament, estaven bastant desorientats. De seguida, algunes persones van començar a liderar i a armar l’estructura, d’altres es van encarregar de dissenyar la plantilla de la fulla. Uns quants s’ho miraven amb certa distància —actuaven de veïns! Es tornava a respirar l’ambient de l’any passat: distès. Els alumnes parlaven amb qui tenien al costat. Es feien alguna broma.  Finalment, tothom va quedar satisfet del resultat. S’hi van voler fotografiar! Aquest és el resultat:

Per cert, si estàvem tan cofois del resultat, com és que no vam ocupar la tarima per fotografiar-nos? Convertim, dia rere dia, la pissarra en el centre de l’aula. És en un lateral. En canvi, hem arrocant la taula de la tarima, que presideix l’espai, en  un accessori.

Al cap d’una hora, els vaig demanar com s’havien sentit. T0thom contestava el mateix. Confessaven que s’havien divertit, que s’havien sentit bé. La Lídia va destapar la caixa de Pandora. Va reconèixer que havia experimentat cert malestar al començament. Li hauria agradat que algú hagués liderat l’activitat. Vam continuar la roda i les altres persones van manifestar un parer similar. Els vaig explicar que segurament esperaven que hagués assumit jo aquest rol. Els vaig apuntar les competències que havia detallat  Juan Freire en la seva ponència.

competències Juan Freire

Em va costar afermar la finalitat de l’activitat. És una metàfora de com evolucionarà el curs i del seu periple personal. Passaran de la incertesa inicial cap a una participació i cooperació que ocasionarà un sentiment de pertinença. Aquest matí llegia aquesta cita de Maya Angelou:

La gent s’oblidarà del que vas fer, però les persones no oblidaran pas mai com les vas fer sentir.

Mentre construïen, jo anava preparant l’activitat amb què encentaríem la unitat 1: les veus silenciades. Quan van seure, es van adonar que per les parets, hi havia quatre grups amb mitja dotzena de fotografies. Els vaig demanar que en triessin una. Després, havien de buscardios companys que tinguessin imatges relacionades amb la seva. Així van formar sis grups: la classe obrera, les minories ètniques, els infants  i el jovent, la dona, l’homosexualitat (hi predominaven imatges de lesbianes) i fgures culturals d’altres nacionalitats. Com que en aquesta unitat hem de poder participar en taules rodones, el repte serà que han de donar veu als anteriors col·lectius. De moment, han d’investigar i documentar-se per què se’ls ha silenciat. La font d’aquest projecte va ser la lectura de l’article de Jurjo Torres Santomé.

Vaig aprofitar l’avinentesa perquè cadascú  relatés el seu procés de redacció a l’hora d’escriure l’article inicial. Tothom va admetre que s’havia documentat a fons. La majoria havia escrit un esborrany i havia canviat minúcies en la versió final.  El Quim va reconèixer que n’havia elaborat cinc versions. L’Eva va explicar que l’havia llegit abans a la seva germana per comprovar si era efectiu.

Per acabar, va ser un gaudi observar com s’il·luminaven cares i s’inflaven pits quan els vaig anunciar que havien superat els dos reptes i que havien acosenguit 23 punts (3 de bonificació)! Haurem d’esperar dijous perquè triem l’adjectiu que anirà en la inscripció del primer emblema guanyat.

Advertisements