Prosseguim amb les sessions del B3. En la sessió 17a i 18a vam continuar amb les petxa-kutxes. Només un alumne en va quedar exempt perquè es va encarregar d’editar la gravació del segon guió. Vaig ser incapaç de recordar-li el projecte final. En la primera sessió, al final de les exposicions, vam formar parelles per fer els exercicis. Així repassàvem la prova i eliminava possibles atacs d’angoixa i nerviosisme per la prova. Els va agradar repassar per parelles. Analitzàvem les errades. Vaig notar certa alegria. Els vaig anunciar que dijous acabaríem les exposicions i ens aniríem a fer un cafè. Els havia de fer una proposta deshonesta.

En la segona sessió, els vaig recordar el pla de la setmana vinent: dimarts, una part de la prova i dijous, la prova oral. Els vaig demanar què els semblava si dijous celebràvem un esmorzar. En un tres i no res, vam acordar què portaria cadascú: salat, dolç, beguda… Vam anar a la cafeteria. De seguida, em van preguntar què els havia de proposar. Els vaig avançar si per al proper curs muntàvem un banc comú de coneixements. Van acceptar  de nou el repte. Em vaig sentir l’home més afortunat.

Fundant el futur banc de coneixement comú, foto d’Aracely Aguilar

Per cert, es va tramar un pla per distreure’m dimarts: marejar-me amb un cigar, amb vodka i una cita amb Monica Bellucci! Sort que havia frustrat la pressió de la prova…

Sessió 19a. Per desacralitzar l’academicisme que imposem quan administrem les proves, els vaig convidar a buscar analogies amb els contes. I en vam trobar. Vam recordar que normalment una parella protagonitza la trama. Així, vaig formar parelles amb els cordills. Vaig repartir les proves i la vam repassar. Van reconèixer que la prova era el personatge malvat. A mi, em van reservar el paper del narrador. Tothom, tranquil. Més aviat somreien per sota el nas. Vam fer els exercicis de comprensió oral. Els vaig preguntar on m’havia de trobar amb l’actriu italiana. Les autores de l’estratagema em van aconsellar que la busqués. Vaig aprofitar per anar editant més vídeos de les petxa-kutxes.De tant en tant, treia el cap a l’aula per comprovar que tot anés bé.

Sessió 20a. Els havia preparat una sorpresa. Vaig enllestir una presentació amb famosos que els donava les instruccions de la part oral. Com que em vaig oferir a preparar el pa amb tomàquet, els vaig confessar que no podia sucar les llesques de pa i avaluar-los.  Així doncs, els vaig demanar que escrivissin el nom en un paper. Els van ficar en una bossa.En van triar per saber quin company valorarien. Els vaig repartir una rúbrica. Havia adaptat el barem de l’expressió oral.  AVALUACIÓ FINAL.doc

Havia disposat les cadires al voltant de la taula. Em vaig haver de fer pregar perquè s’hi asseguessin. Vam començar a esmorzar. Havia observat que parlaven per parelles. Vaig pensar que s’estaven avaluant. Ens vam anar engrescant. Quan faltava mitja hora.

Algú va recordar que no havien explicat l’enigma ni havien mostrat la mà que van dibuixar al començament del curs. La Johanna va trencar el gel. Va explicar per què hi havia Jaume Sisa. Es recordava de la sessió en què van escoltar la cançó Qualsevol nit pot sortir del sol. Va confessar que el curs havia acomplert les seves expectatives: volia guanyar en fluïdesa i les activitats tenien aquesta finalitat. S’anaven passant el full amb les imatges de l’enigma. Algú reclamava quan el company s’excedia en l’explicació. Vam riure amb les respostes. Algunes explicacions originaven petites converses espontànies. La Transi va relatar que quan un pacient li donava les gràcies se sentia completament recompensada.

Foto d’Aracely Aguilar

Jo, fa dies que estic orgullós del grup. A més, em vaig sentir tan afortunat de compartir quatre hores de complicitat avaluativa.  La cantant Janelle Monáe divulgava una frase d’Angela Davis. Em sembla que és idònia com a conclusió d’aquesta entrada.

Advertisements