Jugant amb Mr. Potato

Com us sentírieu si el dia que comencéssiu el curs el professor us impedís d’entrar a l’aula?  Us trobeu esperant amb persones que no coneixeu de res o bé us retrobeu amb els companys del curs del passat trimestre, però no us podeu imaginar perquè no podeu accedir a la clase. Només sentiu soroll de mobiliari. L’estona es va allargant. De cop i volta, s’obren les  fulles de la porta i observeu que l’aula té una disposició estranya. Així va arrancar la primera sessió d’un nou curs.

Em vaig equivocar col·locant les cadires amb el seient cap endins. Havia previst que miressin cap enfora per observar la reacció dels alumnes. El cercle havia d’anul·lar les ganes d’asseure-s’hi. Pretenia que els alumnes es guanyessin les cadires. Encara recordo l’entrada de l’Eva, una alumna nova. Em sembla que venia indignada per l’espera —havia de sortir abans per anar a una entrevista de feina—, però va fer uns ulls com taronges quan va veure que l’aula només hi havia un cercle de cadires al mig i les dues taules. Tothom la va imitar i es van seure. Els vaig fer adonar que ningú no els havia donat permís d’ocupar les cadires. Els vaig demanar si sabien qui era Mr. Potato —tenia una diapositiva a punt, però la tecnologia em va boicotejar bastant la sessió. Els vaig repartir les cinc tires de paper. Hi havien d’escriure, a cada una, una informació personal. Els vaig animar a utilitzar els retoladors, en comptes del bolígraf. Després les havien de penjar al·leatòriament pels respatllers.

Ara començava l’activitat. Abans que s’acabés la música havien de ser capaços d’agafar cinc informacions diferents. Amb les dades que havien aconseguit, s’havien de presentar. Si hem de negociar si experiment el desapoderament a partir de les propostes d’Ainhoa Ezeiza i  Javier Encina, doncs el més lògic era que desmuntéssim la nostra identitat i en forméssim una de nova a partir de les dades que ens facilitessin els companys. Els va divertir l’activitat, encara més quan van escoltar les noves personalitats.

Els vaig formular la pregunta: “Qui mana aquí?”. Van respondre a l’uníson: “Tu”. Els podria haver comentar que ja s’havia notat amb l’entrada inicial… Vaig somriure i els vaig convidar que miréssim el vídeo de la Mala Rodríguez. La connexió anava lenta. De dos minuts i mig que dura el clip, es va allargar al doble. Em pensava però que l’estrofa s’havia entès. Els vaig plantejar les preguntes perquè reflexionessin sobre la cançó. Em vam demanr de tornar-la a escoltar i de recordar les preguntes. Així motivaria el primer debat. Va ser un col·loqui tímid, tant per part seva com per part meva. Va ser curiosa la transformació: del meu reconeixement incicial com a única autoritat a l’aula ja van veure que ells hi pintaven bastant. També es van apuntar les diferent accepcions de la paraula poder (com a nom i com a verb) o bé van reconèixer que calia un cert control per mantenir l’ordre —els hauria d’haver recordat com havien entrat a l’aula.

Vaig haver de reconèixer que tampoc no tenia poder. Els vaig repartir l’estructura de la prova. Alguna cara de pànic. Vam anar repassant el document. Quan vaig advertir d’un bloc eliminatori, van augmentar les cares de torbament. Els vaig informar que s’havien assegut sobre de l’autoritat. Per tant, van descobrir que a sota de les cadires tenien un model de prova. Vam anar fent els diferents exercicis: primer, individualment; després, contrastant-ho per parelles. Vaig haver d’apaivagar un parell de conflictes, que generen les posades en comú dels exercicis de comprensió. Els alumnes es concentren bastant per inferir i retenir la informació que escolten o llegeixen que els passat desaparcebut els  matisos de les preguntes i les possibles solucions. Vaig haver de recòrrer al meu rol d’autoritat. Però és evident la indignació que genera per sentir-se enganyats. Cal revisar l’avaluació de les habilitats receptives.

Finalment, vaig haver de repartir el pla del curs i demanar-los que es miressin el vídeo sobre il·lusionisme social que tenien penjat en el blog. També els vaig demanar  que vinguin amb imatges o paraules per resumir la sessió. Ens aventurem en la tècnica dels relatogrames. Que Carla Boserman em perdoni.

Com m’he acostumat, m’agrada que la primera sessió sigui la carta de presentació. Costa de mantenir aquest línia al llarg de tot el trimestre. La intenció d’ahir, a més de sorprendre i sacsejar consciències,  era qüestionar certs elements: l’espai de l’aula, els rols.