4a sessió

4a sessió. Es va convertint en un hàbit la construcció del relatograma del resum de la sessió anterior. Ahir vaig observar que la Vivi, que se n’havia oblidat, es va apressar a escriure dues paraules. La Begoña va començar la roda. Va comparar la sessió amb un acte que organitzen el col·legi de les seves filles. Va recordar que la prova és com una cursa, però que la veu capaç que tot el grup la superarà. Va continuar el Fernando. Va confessar que una idea que li havia agradat del vídeo era la dels projectes comuns concretada en una manifestació  —ja em veuen a venir. També va portar la cita en què aconsella sortir de la zona de confort i la imatge de la construcció col·lectiva amb la reunió que formen un puzle. Noto que a cada sessió hi apareixen conceptes que es van repetint i que l’arc va des del vessant emocional fins al del desapoderament, cosa que em satisfà. La Johanna va venir amb les paraules retallades del diari. Està il·lusionada de tirar endavant algun projecte plegats. La Leti, com ja és habitual, ve amb la data del dia i amb una cita adaptada per ella mateixa: “Castelldefels és casa meva; la meva classe és el món”. La Laura va incorporar dues imatges: la d’un test i la de Sant Jordi i el drac. Finalment, la Vivi hi va enganxar les dues paraules: valoracions i expectatives.

L’element detonant de la sessió va ser el tràiler d’una pel·lícula. De seguida, la Begoña va reconèixer-la: King Kong. El Fernando, suspicaç, ja es va ensumar alguna relació amb la llegenda de Sant Jordi. Va ser un pretext per introduir el tema de treball. Després que entre tots expliquessin què havien vist, els vaig donar una imatge de la llegenda a cadascú. Havien de descriure la il·lustració i entre tots anar ordenant les imatges. Vam haver de controlar la Begoña. De seguida, hi va trobar a faltar un parell d’imatges. A casa té el mateix llibre i va reconèixer que se’l sabia de memòria. Vam riure. Quan es va entodussir a marcar un ordre erroni, hauria d’haver demanat a la Laura que li deixé constrastar la seva llegenda il·lustrada. Ja veig que hauré a aprendre de desaprendre: estar ben alerta dels oferiments per part dels alumnes. Per això li vaig demanar que vingués amb la llegenda il·lustrada. S’ho va currar. Després, no en vam fer cas. Em va passar el mateix el dia anterior. La Leticia es va prestar a portar el text de la llegenda. Primer, em va sobtar. “Qui ha de dur les activiats a l’aula!” Quan em vaig haver adonat de la pífia, vaig correr a demanar que me l’enviés. Va servir com a material per a la propera activitat. La Laura es va oferir a dur-la il·lustrada. Vaig acceptar. D’altra banda, l’Aliou ens va informar que també hi ha una llegenda egípcia bastant similiar. Es va produir un nou conflicte. Ens va costar entendre’l. La Leticia va ser la única que es va atrevir d’avisar-lo que no l’havia entès

Tot seguit vaig repartir els fragments de la història. Cadascú havia d’omplir amb les paraules que hi faltaven. La van llegir en veu alta. Finalment,  vaig repartir per terra les imatges relacionades amb el mite de Teseu i el Minotaure. El Fernando, novament, va reconèixer el Minotaure. En desconeixia la narració. L’Aliou va indenticar el monument de Pasifae de Vilanova i la Geltrú.

Extreta d’https://www.flickr.com/photos/vilanovailageltru/3386431775/

Abans de sortir a voltar, vam sortejar els amics invisibles. Haurien de fotografiar la portada del llibre que els agradaria regalar a la persona que els havia tocat. Mentre esperàvem que arribés la Laura, l’Aliou va preguntar a la Leticia pel conflicte anterior. En vam estar xerrant. Va reconèixer que parlava molt ràpid amb la seva llengua materna.

Dimarts començarem a treballar el desapoderament: debatent la intromessió de la prova i reflexionant com  i qui pot valorar l’aprenentatge d’una persona. Vaig sortir amb una sensacó estranya de la classe. Reconec que vaig plantejar bones idees, però en va fallar l’arquitectura. Vaig abusar del gran grup, quan la idea inicial era  repartir les activitats per racons de l’aula i per parelles o en petits grups hi anessin passant. Ho vaig sacrificar pel criteri de la progressió. I em van mortificar les cares d’avorriment. Ara penso que també vaig desaprofitar el mite per desapoderar-ne els valors.

Advertisements