IMG_20151106_010735

Em va fer molta il·lusió quan Pep Elias em va convidar a la VIII Jornada de Llengua i Migració. Em va proposar de preparar-me una ponència, però m’ho va veure a la cara. Em va tranquil·litzar suggerint que li agradaria que el plantejament fos més aviat pràctic. M’ho vaig rumiar i li vaig presentar crec que dues opcions. Les va consultar amb la seva companya, Anahí de Febrer. De seguida, em va respondre que tirés endavant el taller de desempoderament educatiu. Digueu-me agosarat i inconscient perquè què sap el gat de fer pastetes? Però pel juliol encara em durava l’eufòria d’haver-lo experimentat amb un grup.

Volia ser aplicat i preparar-me la ponència amb temps, però el subconscient és molt savi. Em va parar un parany. Evidentment, hi vaig caure de quatre potes. D’una banda, el material que divulga Javier Encina en el seu blog. És com si entres a la cova d’Alí Babà. Llegeixes una entrada, però te’n porta cap a una altra. Et descobreix un autor que ignoraves.Te’l cita i ja has begut oli: tens ganes de llegir-ne algun llibre. Ara bé, si treus el cap per la biblioteca virtual ja pots avisar que no t’esperin a dinar o a sopar durant dies. Pel setembre difonia amb Ainhoa Ezeiza tres recopilatoris molt interessants: Desempoderamiento, Juego y Oralidad del qual destacaria els articles de Hans Magnus Enzensberger (del qual Alfons Formáriz es va referir) i d’Ivan Illich que reflexiona sobre el concepte de la cultura llega; De los modelos participativos a la construcción colectiva, en recomano l’últim article, de lectura obligatòria per als qui ens dediquem a la normalització lingüística; Convivencialidad, tecnología y desempoderamiento, cal llegir-ne el tercer article, precisament dels dos coordinadors en què assenyala el risc que la tecnologia reforci el discurs dominant de l’escola. Per postres, vaig aprofitar per rellegir el llibre d’Ivan Illich, Desescolarizar la sociedad i descobrir que la còpia que m’havia descarregat no coincideix amb la versió impresa. I  per acabar d’adobar-ho, un article de César Rendueles em va produir bastants dubtes a l’hora d’enfocar la ponència.

Cesar Rendueles

Dues setmanes abans vaig embastar la sessió. Això que feia temps que em venien idees per desenvolupar. M’hauria agradat capgirar l’espai i convertir-lo en racons de jocs. Per exemple, volia crear un joc del Twister amb les cares de diferents pensadors. Aniria cantant cites i els jugadors haurien de tocar la cara de l’autor. La capital de l’Anoia era el marc ideal perquè evidenciéssim quins elements hem incorporat en la nostra tasca de l’educació industrialitzada. A més, no podia ignorar-ne la tradició tèxtil, quan Ivan Illich recorda l’etimologia de text.Ara bé, va ser un apunt de María Acaso que em va ajudar a idear una performance i a desencallar  l’embús que tenia al cap. el taller. Vaig repassar el programa i vaig veure la llum al final del túnel. Segur que l’Alfons ens exposaria un marc teòric. I aixi va ser a malgrat seu. Per tant, m’havia de centrar en les propostes. Els havia de convidar a viure experiències d’aprenentatge, jugant, per notar l’absència de la democràcia en una aula. Hauríem de superar quatre reptes. Cada desafiament superat revelaria una cita d’algun pensador.

IMG_20151027_174718

Vaig aprofitar l’avinentesa de l’agraïment per expressar que la invitació era un regal pels vint-i-cinc anys a l’empresa. Abans de presentar el primer enigma vaig relatar un parell d’anècdotes. La primera, després d’haver assistit a una conferènia de María Acaso a Lleida, tornava obnubilat i mantenint una conversa imaginària amb ella, quan de sobte em vaig trobar fent voltes per una rotonda d’Igualada. Premonició. La segona va ser un record infantil, però és el que tothom es va quedar. El meu primer cubata als vuit anys: un got de coca-cola amb un rajolí de vermut… Un duel èpic il·lustraria la meva evolució professional. Vet aquí que vaig presentar el primer enigma per reflexionar sobre el terç d’alumnes que no assoleixen un certificat. Així, tal com mana el sistema, vaig demanar que un terç dels  assistents sortissin de la sala. Impactant, oi? Així es com deuen sentir alguns alumnes. Com és que en un procés formatiu s’ha de discriminar un sector? És la primera mostra que democràcia i educació no van de bracet.

IMG_20151105_100621

Per distendre l’ambient i amb l’excusa que parlaríem de desempoderament, havien de desprendre’s d’algun objecte seu i donar-lo a un altre participant. En la ponència anterior, Alfons Formariz ens havia animat a perdre la por. M’ho havia servit en safata!  Vam veure un vídeo en què serveix per comparar els efectes de l’educació formal i no formal. Tot seguit, vaig formar grups. Cadascú tenia el fragment d’una fotografia. Havien de buscar els altres companys. Cada grup tenia una experiència meva d’un curs. Un portaveu de cada grup va explicar en què consistia. Fitxa tècnica dels projectes Vaig demanar que n’havíem de votar un per poder continuar amb el taller. Havia de servir per reflexionar sobre consens i dissens. Per què s’ha de triar sempre el que vol la majoria? Ja hi tornem a ser: algú n’ha de sortir marginat.

Vaig haver de finalitzar el taller just quan presentàvem els pilars en què s’assenta l’il·lusionisme social de Javier Encina. Vaig repartir un globus a cada grup. El van haver d’inflar i passar-lo a un altre grup. Quan rebien el globus, l’havien de petar entre tots, però no podien fer servir les mans. Cada grup havia de descobrir el terme a partir d’una endevinalla. Enigmeselements Malauradament, no ens va donar temps  de reflexionar com incorporàvem cadascun dels elements a l’aula. Per cert, em vaig guanyar un parell d’al·lusions de les companyes que van seguir. Com que vaig exemplificar que el currículum era el que impedia una educació pausada, que es practiqués el decreixement, cada vegada que s’esmentava la maleïda paraula, les ponents em miraven i m’anomenaven. Em pensava que sortiria de l’acte amb una banda al pit amb la inscripció “Mr. Currículum 2015”.

//es.slideshare.net/slideshow/embed_code/key/qRVDA9KIswMwkA

Parlem de tallerisme from Jaume Sans Vellvehí

Per cert, aquesta presentació té una banda sonora i un tauler de Pinterest..

M’havia jurat que no copiaria l’acudit de l’Eugenio: ja n’hi ha va haver prou amb l’anècdota intantil. Però he estat incapaç de pensar en un títol més enginyós. Perdoneu-me, Pep, Anahí i Núria.

Anuncis