IMG_20170316_161500.jpgMaría Acaso Prometo no repetir dos veces la misma unidad, organtizat per Educatio. Va idear la sessió perquè els assistents visquéssim cinc experiències que ajudarien a reflexionar al voltant de les cinc paradoxes pedagògiques que apunta en el seu llibre rEDUvolution. Així, demostra  com ha aplicat la cita d’Alejandro Piscitelli que tant la va impactar.

Arquitectura experiencies

cortesia de María Acaso

Tan bon punt arribàvem a acreditar-nos,  rebíem una samarreta i ens feien esperar fora de l’aula. Anàvem comprovant que cadascú la tenia d’un color diferent. Alguns, agosarats, s’afanyaven a posar-se-les; d’altres, en canvi, esperaven rebre instruccions. Quan vam poder accedir a l’aula, vam comprovar que l’espai es limitava de nou cadires escampades per la sala, amb una capsa i una cinta amb un dels colors de les samarretes. Servien de pal de paller per aglutinar els diferents grups. Assajàvem l’estranyament. Aquest element que al principi causa desconcert, però que incita a generar expectatives de l’acte.

Un cop es va haver presentat i va haver descrit breument l’esquema de la sessió, va convidar-nos a obrir la caixa. Hi havia un mirall, unes tisores i un llençol. Ens va demanar que de moment utilitzéssim el mirall. Ens hi miréssim atentament i recordéssim què havíem après de l’escola. En el meu equip ben aviat vam prescindir de l’objecte per evocar experiències i debatre-les. La majoria eren mals records: la solitud, l’avorriment, l’arraconament dels interessos, l’individualisme… Així,  vam entendre la importància de l’inconscient a l’aula, que el model educatiu ha d’estar connectat amb la realitat,  els diferents rols del docent (com a DJ, intel·lectual i artista ja que és un productor cultural) i l’anàlisi semiòtic de la nostra tasca (les pedagogies invisibles).1489227119706-474429189

Pel que fa  a desenvolupar una pràctica educativa democràtica, ens va proposar una dinàmica ben senzilla. Vam formar una filera de cadires perquè uns s’hi enfilessin i els altres els miressin des de baix. Vam comentar què notàvem tant els uns com els altres a l’hora d’exercir una pràctica de jerarquia vertical. Calia desenvolupar una tasca docent horitzontal, comptar amb la implicació de l’alumnat per així aprendre recíprocament i esdevenir una comunitat d’aprenentatge.

Vam observar com la jerarquia es perpetua en la disposició espacial i en el mobiliari (la diferència entre la cadira del professor i la dels alumnes). Ens va reptar a una nova activitat. Havíem d’escoltar una cançó sense bellugar-nos perquè va prohibir ballar. Al cap d’un parell de minuts,  dues companyes van infringir la norma. Va ser el pretext perquè esclatés el deliri. Tothom va saltar al mig a ballar. Primer, per parelles espontànies i, després, en gran grup. Com si s’hagués destapat una ampolla de gasosa, ben sacsejada.Ens va recordar que si l’aprenentatge es produïa com una experiència plaent, es despertava més la passió pel coneixement.

Havent dinat, vam reprendre el curs. Ens faltava un parell de mantres més. Vam emular una perfomance de l’artista brasilera Lygia Clark. Vam haver de retallar el llençol de manera que tot l’equip sortís de l’aula i hi tornés sota del llençol. Es va repetir el mateix fenomen que en la dinàmica anterior. Cada grup es va anar engrescant i es va produir una mena de duel entre tots els grups: a veure qui sorprenia més no només als altres participants sinó als assistents d’un altre acte. Ens va facilitar quines eren les vuit claus per dissenyar experiències d’aprenentatge i també va insistir que l’art contemporani podia ser un bon vehicle transversal per a qualsevol matèria (art thinking).

Experiencia

cortesia de María Acaso

Finalment,  ens va proposar a cada equip de presentar un producte artístic en què recollís les nostres conclusions del curs. Vam disposar de poc temps, però poc importava. Estàvem encegats a sorprendre tant a la professora com els companys. Es van presentar nou propostes vàries. Tot i que costava de seguir-les atentament, em va agradar moltíssim la de l’equip negre. Va ser d’una bellesa poètica. Vam vessar aigua al terra. Era l’eix de la seva performance però l’equip va acabar reflectint a l’aigua la pantalla dels mòbils. Cadascú tenia una imatge seva sobre les emocions. La majoria dels equips (verd, taronja, blanc, vermell i blau marí) va apostar per aquest format artístic. Em va impactar la de l’equip vermell perquè la Gemma Argelaga va voler reproduir l’alumne reticent a models pedagògics més innovadors. Tant l’equip verd com el blanc vam comptar amb la col·laboració de la professora. En la primera, María Acaso va ser el detonant per transformar una aula tradicional a una de més revolucionària gràcies al contagi d’una ampolla. Mentre que en la segona hi va participar activament. Van representar un ritual en què la professora, com una bona núvia, es casava amb un nou model educatiu. D’altra banda, els grocs ens van desafiar a interpretar la seva instal·lació  artística. L’equip gris i el blau ens vam decantar per la tecnologia. El primer van sintetitzar les conclusions en tres imatges a Twitter, mentre que el meu va gravar un vídeo titulat Evacuación. Vam improvisar diferents escenes dins del lavabo del bar del Centre Cívic.

Per concloure, tal com vaig piular i remixant una idea seva, no n’hi ha prou amb llegir els seus llibres sinó que has de  viure alguna de les seves experiències. Honestedat en estat pur.

 

Advertisements