Prototipant un curs ballable

Prototip de 16 sessions per aprendre

Feia temps que em ballava pel cap com dur a la pràctica un curs ballable. D’ençà que vaig conèixer la iniciativa de Matt Harding, pensava que es podia incorporar d’alguna manera a l’aula. També havia estat testimoni del poder de transformació del ball a l’aula. Vaig poder viure la reacció dels alumnes quan una companya ens va oferir una sessió de biodansa com a agraïment pel curs.

L’altra, quan vam acordar preparar una flashmob per a una cloenda de cursos. Va ser un projecte cooperatiu, liderat per una alumna. Va ser l’encarregada de cercar una coreografia. Ella ens proposava els moviments i els passos, però els anàvem adaptant a les nostres possibilitats.

Ara bé, només em va faltar llegir aquest apunt de María Acaso! Em va entrar un mono formatiu. Vaig agrair la invitació per part de Maria Paczkowski de la màster class de Cesc Gelabert, en la presentació del estudis Expert en llenguatges artístics, expressió i comunitat de la Fundació Pere Tarrés el 9 de juny. També vaig acudir al II Fòrum d’Arts Aplicades. No vaig dubtar a quin taller apuntar-me: el que oferia Wilfried van Poppel.

 

Escoltant Cesc Gelabert, em vaig adonar que tenia massa temps clavats els alumnes a les cadires.  Per què sempre comptava que havien de dur a terme les activitats asseguts? A més, m’havia suggerit que el motiu d’algunes reticències dels alumnes a certs continguts es devia a la postura immòbil que els obliguem a mantenir. Quant al taller de Wilfried van Poppel, vaig viure dues hores inoblidables. No és només que t’engresques participant en la coreografia que t’ensenya, sinó són les breus explicacions o els petits consells que et va proporcionant. Vas notant una transformació interior, deixant de banda que em vaig adonar que tinc problemes de sincronia i de memoritzar moviments.

 

dav

Per tant, incloure el moviment en la pràctica docent podia afavorir, en primer lloc,  per desprendre’ns del tuf academicista; en segon lloc, potencia el protagonisme de l’alumnat i, en tercer lloc,  desperta l’esperit creatiu que tenim dins nostre, cohesiona el grup i emergeix la singularitat de l’alumnat. Per tant, s’adiu a un aprenentatge espontani, informal i democràtic.

Així doncs, em va semblar que la dansa podia servir per cohesionar els alumnes de dos grups fusionat. Uns eren alumnes meus del trimestre anterior mentre que la majoria havia seguit amb un altre professor. Com justifica Wilfried van Poppel del seu projecte: “Si les persones poden ballar juntes, poden viure juntes”. D’altra banda, la coreografia seria el mitjà per construir el relatograma del curs. Hauríem d’anar ideant els moviments de cada sessió amb el que consideréssim cabdal.

Barrinant sobre la dansa-teatre, vaig saber de l’homenatge a Josep M. Benet i Jornet. Podria incorporar la lectura, en aquest cas, dramàtica. Ja veurem cap a on es conduirà i quins productes podem crear. Com que el curs s’acabarà l’endemà del Dia Mundial de la Poesia, em va semblar que ens anava  com anell al dit si hi afegíem la lectura del poemari de Sònia Moll Gamboa I Déu en algun lloc.

Per acabar, m’agradaria agrair el suport i assessorament de María Acaso, Maria Paczkowski, Amaya Luibegt i Wilfried van Poppel, Jordi Puigdefàbregas i Vanessa Aguilar Antunes.