Juliol 2019


Daniela Ortiz i Xose Quiroga, Estat Nació – Part 1 – Exercici #1 . Col. MACBA

“A veure, la metodologia del curs m’ha agradat, però per què hem parlat de l’esclavitud al llarg del trimestre?” Així vam començar la taula rodona amb què vam dedicar l’última sessió del curs. Tard o d’hora, esperava aquesta pregunta. Vaig balbucejar la resposta. Que volia desenvolupar el tema del decolonialisme (#joteniaunacolònia)… Que m’havia impactat un taller de l’artista Daniela Ortiz… Que enguany en un curs formatiu havia conegut Patricia Raijestein i que em va animar a tirar-lo endavant… Pensant-hi després, va ser mentre escoltàvem la xerrada d’Angelica Dass que podíem estirar el fil de l’esclavisme.

Vam destinar les dues primeres sessions per familiaritzar-nos amb la prova final. El primer dia van descobrir l’estructura de la prova i el segon vam organitzar un joc d’escapada per conèixer el model de prova. Vaig demanar que m’ajudessin a formar un drac amb les cadires de l’aula. Era la diada de Sant Jordi. I, ves, em vaig oblidar d’explicar la narrativa del joc . La figura del monstre era una al·legoria de dues formes de pressió: l’avaluació i el colonialisme. Vam formar els grups. Els vaig anar repartint els reptes i els exercicis. El grup que resolia primer el repte rebia com a premi la solució de l’exercici. Així introduïa la figura dels privilegiats.

Aquest rol va continuar a l’hora de triar la crònica de la sessió. Començàvem cada sessió amb un roda en què cada alumne expressava què recordava de la sessió anterior. Després, formàvem petits grups que escrivien la crònica de la sessió anterior. Les comentàvem i n’escollíem una. Però després repartia una carta a cada grup i jo decidia quina era la carta privilegiada. Qui la tenia veia publicada en el blog la seva crònica.

Em neguitejava tant el tema del curs com els possibles projectes artístics. Vam dur a terme les accions següents. Es van anar encavalcant unes amb les altres. La sensació va ser com si estiréssim el fil d’una troca. Vaig adaptar l’actuació que ja havia fet anteriorment del projecte artístic Humanae d’Angelica Dass. En aquesta ocasió, cadascú va pintar amb el seu color de pell la silueta que li havia dibuixat un company. Ens vam constituir en agències publicitàries encarregades de muntar, d’una banda, una campanya per un ús responsable del sucre i, de l’altra, la possible per a tres alcaldables negrers. L’experiència de Cristian Olivé em va servir d’inspiració. Van preparar la ruta de la Barcelona esclavista. Hi vam anar acompanyats d’un grup de B1. Es van encarregar de fer-los de guia. Finalment, vam cloure el curs amb la taula rodona. Cada alumne s’havia de preparar dues preguntes: si encara vivim en una societat esclavista, quines diferències troben entre l’esclavisme colonial i l’actual. També havien de portar una imatge que justifiqués la primera pregunta. A més, vam preparar la intervenció en el concurs de karaoke.

Pel que fa a les valoracions del grup, en destacaria dues de positives. Una persona observa que el curs provoca la reflexió –fixa’t, pedagogia crítica i jo amb aquest cap! Recordo que en una sessió van valorar què sabien abans i què havien après ara. La majoria va confessar que coneixia els efectes de l’esclavitud colonial (alumnat llatinoamericà), però ignoraven la commemoració del Dia Internacional de Record de les Víctimes del Comerç d’Esclaus i de la seva Abolició i el llast colonial català. També una alumna ens va confessar que feia quinze dies que havia reduït el consum de sucre. De vegades, algun alumne aprofitava al final de classe per comentar-te algun aspecte del seu país. La reacció del grup a la plaça d’Antonio López. Els va sorprendre que se n’hagués retirat l’estàtua però en canvi s’hi mantinguessin les plaques.

Valoracions de l’alumnat

D’altra banda, algú va afirmar que s’aprèn bé. Tot i que els pot desconcertar al començament l’absència de continguts i estructures lingüístics, se senten còmodes aprenent en comunitat. Potser seria discutible l’ús de la llengua materna mentre debaten alguna activitat. Era permissiu mentre discutien en petit grup. Això ha ajudat a algun alumne que encara tenia alguns problemes de comprensió oral. Ara bé, teníem un acord tàcit. En la posada en comú, tothom s’esforçava a transmetre les conclusions en català. Una alumna va confessar, a mig curs, en el grup de Whatsapp que havia estat capaç de tramitar una gestió personal en català. També em van fer sentir orgullós quan els vaig estar escoltant en la taula rodona.

Conclusions de la taula rodona

Per contra, hem de constatar les pífies que vam cometre. Vaig crear peces de diferents colors perquè cada alumne en tingués una al llarg del curs. Les vaig repartir en la segona sessió. Havien de servir per constituir grups de treball. També hi anaven apuntant els punts que guanyaven a l’hora de confeccionar els diferents productes. Va ser la tàctica perquè el conservessin. Va ser inútil. Va ser impossible formar grups amb les peces. Alguns l’havien perduda. També es van produir algunes baixes.

Edukit: quin grup seria el privilegiat?

Analitzant les figures dels negrers, vaig descobrir l’obra Llibertat! de Santiago Rusiñol. Em semblava que ens anava com anell al dit per dos motius. Encara que sigui anècdotic, apareix la figura de l’indià i el que representava per al seu poble natal. A més, l’autor denuncia la intolerància dels personatges més progressistes. Aparentement farden d’unes idees avançades, però resolen els conflictes de la manera més conservadora. Són els més masclistes i racistes. Va ser una pena que no disposéssim de cap gravació. Vaig intentar que llegíssim l’obra. El grup es va espantar. De totes maneres, una alumna es va guardar el text. Ja em va passar el mateix en el trimestre anterior. En aquell cas, va ser un article d’opinió. Em costa triar els textos adequats al nivell. Caldria que els seleccionés prèviament i els adaptés. M’és difícil quan vas planificant cada sessió el dia abans.

Anàlisi DAFO

Per acabar, puc assegurar que va ser un curs rodó. Ja havia tingut el grup els dos trimestres anteriors. Estava força cohesionat. Acollien de bon grat les noves incorporacions. El grup va decidir crear un grup de Whatsapp. Difonien tot el que fèiem a l’aula per a les persones que no podien assistir. Ja fa temps que observo que els descansos cerebrals aconsegueixen aquesta finalitat. Per altra banda, inflen el pit quan veuen els resultats acabats. El periple, tant del grup com meu, va ser bastant en paral·lel. Vam haver de vèncer algunes reticències: ells, la de la prova; jo, el colonialisme. Vam conèixer el llegat colonial català. Els conflictes van brillar per la seva absència. També cal agrair l’atenta col·laboració de Patricia Raijestein i la inspiració d’Angelica Dass, Daniela Ortiz i Cristian Olivé.

Idea inicial (pla A)

Vaig participar en el curs Bar Yola , conduït per María Acaso, Javier Cruz i Fernando Gandasegui, dins del Festival Sâlmon. La finalitat del curs és introduir recursos dramàtics a l’aula. Ja ens van advertir en la primera sessió que destinaríem la darrera perquè presentéssim alguna experiència en què haguéssim incorporat algun d’aquests recursos. Sortint, una companya em va preguntar si ja sabia què explicaria. Li vaig somriure i vaig assentir. Tenia en ment el C2 d’enguany en què havia mirat de convertir-lo en un curs bastant narratiu.

Vam començar la tercera sessió amb una roda de presentacions anticurriculars. Mira que havia llegit com María Acaso recomana aquesta activitat. També en el recordatori de la sessió ens havien adjuntat un vídeo que servia com a pista. Em toca començar la roda i, ves, en faig una de bastant formal. Em va impactar tant escoltar gairebé la vintena de fracassos, que tornant de la pausa vaig demanar dret de rèplica. Es va quedar en una riallada general. Vaig decidir anar-me’n cap a casa. Va ser pujar al cotxe i l’olla va començar a bullir. Ben aviat vaig tenir enfilada la perfomance que volia crear. Havia de ser la revàlida, una presentació anticurricular basada en un reguitzell de moments dels espectacles que havia assistit: Aquí en el alto, Catalina, Jinete del último Reino frag. 3, el projecte de Las Detectives, l’Orquestina de pigmeos.

Tenia un mes per preparar-la, però els dubtes que se m’anaven plantejant provocaven que retardés el moment d’enllestir-la. Va sonar la campana. Quan faltaven tres dies, vam rebre un missatge de l’equip docent que aclaria el neguit d’una companya. Ens prevenien que millor ens limitéssim a relatar l’experiència d’algun recurs –ens en van donar una seixantena– que no pas de mirar ser agosarats i fallar en l’intent. Vaig entendre que l’avís anava dirigit cap a mi. Em vaig sentir Obèlix davant de la marmita de la pòcima. M’ho van posar en safata. Hauria de reprendre la idea inicial, la del primer dia. Però, per reblar el clau, podia presentar el prototip d’una acció per dur-la a la pràctica ben aviat. Serviria per cloure el grup de C2. Així doncs, La revàlida va esdevenir en un homenatge de la Retirada.

Idea final (pla B)

Vaig començar la intervenció contextualitzant-la. Els vaig avisar que hauria de fer unes trucades. Vaig simular que parlava amb la botiga perquè no calia que em guardessin el conjunt de roba interior que els havia encarregat. També vaig fingir que anul·lava la cita amb la depiladora. Ja no m’hauria de quedar en pilotes. Vaig continuar la farsa trucant a María Salgado. No calia que m’ajudés a remixar el seu recital. Finalment, també avisava una exalumna perquè ja no em calia que m’ajudés a traduir algunes parts de l’exposició al romanès.

Quan es pensaven que acabava la meva acció, els vaig anunciar que aplicava el pla B. M’haurien d’ajudar a veure si era efectiva l’acció que havia dissenyat. Els vaig repartir rotllos de paper higiènic i el tub de sang. Els vaig demanar que, per continuar amb la narració, s’havien de convertir en persones ferides. Tothom s’hi va engrescar de valent. Fins i tot, vam ocupar una altra sala per fer-ne el reportatge fotogràfic. Es van imaginar que era una desfilada de zombis. Em va costar que tornéssim a l’aula per prosseguir la presentació.

Un cop vam haver tornat, els vaig explicar que no eren zombis sinó que formaven part de l’exèrcit republicà i els calia fingir que estaven ferits per poder passar la frontera i evitar ser presos pels nacionals. Els vaig explicar la proposta de curs. Per commemorar el 80è aniversari del final de la Guerra Civil, vam llegir la novel·la Incerta glòria de Joan Sales. La trama em va servir tant de fil narratiu del curs com de metàfora de l’aprenentatge. Vaig planificar-lo ludificat.

Cada sessió presentava els objectius per treballar. Si havien de resoldre una tasca, obtenien un pot de llet condensada. També podien guanyar cupons per al carnet de racionament. Els cronistes de cada sessió, un cupó de bacallà o de carn. Començàvem cada sessió amb la revisió de l’acta de la sessió anterior i presentant el cartell que la il·lustraria. Si l’alumnat participava en la proposta de Twitter rebia més cupons. Calia, per poder presentar-se a la prova, tenir el carnet ple.

El curs va arrencar amb l’allistament dels alumnes a l’Exèrcit Popular amb un joc d’escapada. Així van aconseguir diferents edukits, que servirien per apuntar-hi el seu progrés. D’una banda, van obtenir una carnet militar per anotar-hi les missions aconseguides i també per formar grups de treball quan convingués. De l’altra, un plànol del front d’Aragó en què marcarien el progrés d’un contingut. Si l’assolien, l’havien de mantenir en zona republicana mentre que si consideraven que en tenien dubtes, el contingut traspassava a la zona nacional. Finalment, un cartell perquè els servís d’inspiració a l’hora de preparar la crònica visual de la sessió. També tenien quin rol hauria de desenvolupar al llarg del primer trimestre.

Per acabar l’exposició, els vaig proposar si ens constituíem en una comunitat. Calia que en un sobre –ja va ser difícil evitar que miressin que hi havia a dins!– escrivissin amb què es quedaven d’aquest curs. A dins, hi havia un fragment d’una fotografia. Era la manera de ritualitzar la constitució del grup.

Yolaires

El curs em va agradar, tot i que ens van desconcertar en la primera sessió. En vaig sortir amb la mateixa sensació de quan vaig acabar rEDUvolution: em costarà seguir un muntatge teatral més aviat convencional. Em va semblar molt coherent que t’obliguessin a assistir a espectacles del Festival. Eren material de reflexió en la propera sessió. També em va agradar viure les experiències de les companyes: Cloe (preparant itineraris brossians), Floren (La sopa de pedres), Gemma (Aula de Música), Montse (la seva confessió inspirant-se amb Bárbara Buñuelos) i la Xesca (amb els projectes sobre Federico García Lorca i Pina Bausch) Aquí en teniu la presentació:

L’aula com a escenari from Jaume Sans i Vellvehí

Feia cinc anys que no assumia cap curs de nivell bàsic. Em feia un cert respecte ja que havia desconcertat bastant l’alumnat amb el plantejament del curs, incorporant-hi l’Art Thinking. Enguany m’he fet càrrec de dos grups de B1: un al primer trimestre i l’altre al tercer trimestre. L’enfocament ha estat un mica diferent. Vam anar treballant els objectius comunicatius del curs, però vam reservar les cinc sessions finals per desenvolupar un projecte artístic que ens servís precisament per avaluar aquests objectius.

Tot i que d’entrada pretenc que els projectes siguin originals per a cada grup, aquesta vegada he anat de cara a la barraca: provar la pedagogia sostenible, és a dir, aprofitar la mateixa proposta per als dos grups. Això m’ha permès introduir algunes millores en la segona edició del curs. Per exemple, en el primer grup em va costar saber planificar les sessions, sobretot pel que fa a la temporalització. Preveia un temps per a les activitats i a l’hora de dur-les a la pràctica el grup acabava bastant abans d’hora. Un altre avantatge ha estat polir o bé variar les accions artístiques que hi hem desenvolupat.

Projecte Mínim Viable

El nom es deu a la configuració del perfil dels dos grups. El del primer trimestre es dividia en un nombre important d’alumnat llatinoamericà -tot i que hi havia una parella brasilera- i senegalès. Una parella russa i dos alumnes marroquins completaven la diversitat. És per aquest motiu que vaig anomenar el projecte amb el nom de Babel. Les llengües vehiculars a l’aula, a més del català, eren espanyol, wòlof, portuguès, rus i àrab. Pel que fa al del tercer trimestre és bastant similar, predomina l’alumnat llatinoamericà. Ara bé, teníem cinc persones magribines i tres d’asiàtiques: una nepalesa, un paquistanès i una xinesa.

El projecte #Babel consistia en dues accions, inspirades en La mèmòria de rostres de Maria Packowski i Oriol Casals i El ABC de la Europa racista de Daniela Ortiz. Vam començar la primera acció durant les sessions inicials del curs. Vaig fotografiar cada alumne i els vaig demanar que preparessin una petita presentació en la seva llengua materna (avaluació inicial). Vam destinar les darreres sessions per acabar l’acció. Vam recordar els objectius comunicatius utilitzant la tècnica del cadàver exquisit. Vam dividir el full segons les preguntes que haurien de contestar, sis plecs. Jo els demanava una dada personal i l’escrivien al paper que tot seguit el passaven al company de la dreta. Acabada la roda, tothom es presentava amb la nova identitat. En una altra sessió van aparèixer les fotografies de la primera sessió. Cada alumne triava fotografies de tres companys. Els en retallava algun tret i les enganxava a la seva foto. Il·lustrarien la informació personal que havien compilat.

Exposició dels resultats

Va ser impossible editar les presentacions inicials. És per aquest motiu que vaig decidir que escrivissin les dades per acompanyar els rostres en l’acció final. Si es van divertir de valent presentant-se amb una nova identitat, van gaudir recreant el seu rostre gràcies als trets físics dels companys. Quan vam exposar-ne els resultats, es va notar admiració i orgull a l’aula. Em va sorprendre el poder hipnòtic que tenen cadascun dels rostres. Em recorden algunes obres de Jesse Kanda.

Vam repetir el mateix procés amb el grup del tercer trimestre. Ara bé, vam aconseguir gravar i editar les presentacions inicials en la llengua materna. Mentre dúiem a la pràctica, el comentari d’un alumne em va ajudar a confeccionar el producte i anomenar-lo (namig de María Acaso). Podíem editar un vídeo que es notessin els canvis que havien experimentant en el curs: la foto i la presentació inicial juntament amb el collage i la presentació, ara, en català. És curiós perquè donant la mateixa instrucció, aquest grup va retallar d’una altra manera els trets. El resultat és una mica diferent. Recorden els collages de l’artista alemanya Hannah Höch.

Quant a la segona acció, primer vam conèixer l’artista i unes mostres de l’obra. La presentació de Daniela Ortiz ajudava a recordar alguns objectius comunicatius treballats anteriorment. L’obra ens havia de servir de model per al nostre producte. En la sessió que vam repassar l’abecedari, vaig repartir a cada alumne una lletra. La va haver de representar mímicament a la resta del grup. Pretenia que la guardessin per a aquest moment. La majoria l’havia perduda. Les vaig haver de repartir novament. Vam fer una pluja d’idees en què cada alumne proposava una paraula en català. En una segona sessió, vaig formar dos grups. Cada alumne escrivia la paraula que havia proposat i en buscava el sinònim en la seva llengua materna. Després, demanava als companys que li traduïssin en les altres llengües del grup. Va ser una mica caòtic, però vaig deixar que cada grup gestionés l’activitat.

En posteriors sessions, el grup es va encarregar de crear cada pàgina de l’abecé. Escrivien les paraules que havien recopilat i hi enganxaven les imatges que els havia proporcionat. El resultat va ser aquest: Abecé del curs

En canvi, amb el grup del tercer trimestre el vam desenvolupar una mica diferent. Vaig repetir l’activitat de l’abecedari. Com va passar la primera vegada, quan vaig reclamar les lletres, la majoria l’havia perduda. Les vaig repetir de nou. Si en l’anterior ocasió Daniela Ortiz ens va servir d’inspiració, ara vam aprofitar la figura de Joan Brossa, en motiu de la commemoració del centenari del seu naixement. Així doncs, cadascú va pensar en una paraula en català. Després la va traduir a la seva llengua materna. A més, aquesta vegada es van encarregar d’il·lustrar-la.

De fet, l’alumnat va valorar molt positivament aquestes accions. Com ja hem relatat en altres ocasions, constates que aquestes projectes d’aula acaben de consolidar la cohesió del grup, tant en el procés com pel resultat. Se’n sent orgullós.

El del primer trimestre va continuar amb el curs següent. Vam seguir amb la mateixa orientació però vam experimentar noves actuacions, basant-nos en l’experiència de Carlos Albalá. Els del tercer trimestre també han manifestat que volen continuar el curs vinent. Aquesta és la valoració que vam recollir de la seva experiència.